Feia dies que volia reprendre el bloc. La feina, els estduis. Això, allò... El temps, els instants. Perduts? Oblidats? Asseure'm davant l'ordinador. Una carícia al teclat, una mirada a la pantalla. Uns suspir profund, ple. Potser alguna tassa de cafè que estarà plena d'alguna cosa que no serà cafè. Per fer ambient. Una llum tènua, càlida. Música de fons sense que sone res en concret, potser, fins i tot, imaginada. La ment en blanc, tranquil·la, escoltant aquell "jo" interior. I la inspiració? Les paraules. Les coses que van passant. La gent, els amics. En realitat, és la vida la que va passant per davant dels ulls, sense poder-la agafar. Sense avisar. Sense parar. En realitat, si algú llegeix aquestes paraules sense sentit, veient que s'apropa al final, deduïrà ràpidament que no porten cap missatge. Estarà en la certesa. Ni implícit ni explícit. L'autor tampoc ho volia. No n'era la intenció. -"La canción de que el tiempo no pasara, donde nunca pasa nada-." Només esciure. Íntimament. Només paraules. Sense sentit.
2 comentaris:
Tota paraula, frase o paràgraf escritt d'una persona en un moment concret té el seu significat, encara que el seu autor molts cops ens vulgue despistar.
(influència historiadora? Potser...)
hehe
Publica un comentari a l'entrada