dijous, 10 de març de 2011

LA TOLERÀNCIA DELS PARODIATS


Polònia ha fet cinc anys. Enhorabona. Només els bons programes, i sobretot amb molta audiència, arriben tant lluny. Fins i tot té crítiques bones del crític Ferran Monegal -massatges, que en diria ell-. Durant aquest llarg camí, ha fet sorgir el debat sobre si el programa acostava o allunyava els ciutadants de la política. Jo crec que un país, com una persona, que es capaç de riure d'ell mateix sempre és més obert i positiu, més madur. No tothom ho pot dir, per desgràcia. Tot i que, al mateix temps, també hi ha d'haver la tolerància dels parodiats.

Però la sàtira política catalana no va néixer amb Polònia, ni amb Minoria Absoluta. Ni amb El Jueves -que tot i que és d'àmbit estatal, està farcit de catalans-. Ells, amb tot el mèrit del món, no van inventar res. Ens hem de remuntar quasi 150 anys enrera, al maig del 1870, per vore sorgir a La Campana de Gràcia, que s'edità durant més de 64 anys. I només dos anys més tard del naixement d'aquest setmanari satíric, en sorgí un altre: L'Esquella de la Torratxa, el maig del 1872, que tingué una vida encara més llarga i fins i tot va arribar a vore el final de la guerra civil. Portava per sotstítol Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana. Totes dues publicacions eren d'ideologia repubicana, del llibreter i editor gironí Innocenci López i Bernagossi. També han estat dues de les publicacions amb una vida més llarga de la premsa catalana, la qual cosa ja ens parla també del seu èxit.

No va tenir tanta sort el setmanari ¡Cu-Cut!, que es va publicar a Barcelona entre el 1902 i el 1912 a l'òrbia de la Lliga Regionalista. Tot i la seva relativa curta vida, segurament va publicar l'acudit més famós de tots, i també el que tingué més repercussió. El novembre del 1905, Joan Garcia Junceda va dibuixar una vinyeta que commemorava una celebració de la Lliga després d'una victòria electoral, "El banquet de la victòria". Al mateix temps, feia burla de la mala ratxa de l'exèrcit espanyol que acabava de perdre les últimes colònies d'ultramar tot encadant una derrota darrera una altra. Però la tolerància a la sàtira política no estava tant extesa com avui en dia. La reacció dels militars va ser l'assalt de les redaccions del ¡Cu-Cut! i del portaveu regionalista, La Veu de Catalunya. No cal allargar-nos més, però les Corts espanyoles donarien el seu suport a l'acció violenta de l'exèrcit amb l'aprovació de l'anomenada Llei de Judisdiccions. La reacció catalana seria la ja tant famosa Solidaritat Catalana.

Durant el segle XXI, les crítiques ja no s'agafen tant a la valenta. Tot i que ara us vindrà al cap de seguida la portada d'El Jueves de fa alguns anys, dedicada a la monarquia i que va acabar censurada. Però, us imagineu que aquesta nit algun parodiat indignat assalte i creme els platons del Polònia?

Font: La imatge és de www.viquipedia.cat