LA METÀFORA ELEGANT

Concert íntim de Feliu Ventura a l'Auditori Barradas de l'Hospitalet de Llobregat dins del Barna Sants, el festival de cançó d'autor, acompanyat del productor i -excel·lent- guitarrista Borja Penalba i de la cello debutant Carla Rovirosa. Un concert amb Música i lletra, de contingut profund, de mel·lodia tranquil·la, de metàfora elegant, de tendra reivindicació, de fina ironia, de promesa de present. Sense sorpreses. Tot el que hom es podia imaginar escoltant els discos de Feliu però sempre elevat a la màxima expressió, multiplicat per 10000: fantàstic! Feliu Ventura representa avui tot això. Però representa, sobretot, un dels màxims exponents de -com va dir ell mateix sense referir-se a ell mateix- l'altre País Valencià. Aquell país amagat i invisible, però també l'autèntic i veritable.

SIBERIANA

photo credit: Máximo Ciotta via photopin cc

El fred que ha travessat mitja Àsia i tota Europa per arribar fins aquí impacta sobre el seu rostre com una daga freda. I té la sensació que la cara se li talla en mil trossos que no podrà recuperar mai. Té l'enyor de la neu, però en aquesta maleïda ciutat només fa fred. I s'amaga sota l'abric, com una manta gruixuda d'hivern. Però el fred que porta el vestit de l'humitat ja li ha entrat ben endins, i ara ja no el pot fer sortir. Ni amb una invocació dels déus polars podria matar aquell esperit maligne. 

La caminada és llarga i el sol ja se'n va. Està sol al carrer desert. I creu que no podrà arribar, que les cames ja no li responen. Per això entra a una taverna i demana alguna beguda d'aigua bullint. Acarona la tassa amb les dues mans. Allò el reconforta: no li cal ni beure. I el caliu del local. I l'escalfor de la gent. I la conversa intrascendent del cambrer. Amb el guant que encara no s'ha tret treu el baf del vidre de la finestra. Cau, tímit i lent, el primer floc de neu.

TREN TRANSCATALÀ

photo credit: Zyllan via photopin cc

Des que vaig sentir la cançó d'Els Amics de les Arts, la meua il·lusió és anar en un tren transiberià. Però avui he confirmat que m'hauré de conformar amb un transcatalà exprés creuant la #siberiana2012, que, per cert, al final no ha estat per a tant -de moment-. No he travessat el país nevat. Ni m'he pogut fer amic del conductor, que és un home innaccessible, cansat, monòton i solitari. Només m'he pogut creuar amb el revisor, però qui s'atreveix a fer-los broma a aquesta gent amb cara de pomes agres? I sí, he fet pipí, a l'estació de Sants, però he hagut de fer deu minuts de cua i no s'ha convetit en glaç: només sortita fum. Què us esperàveu? "País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència." "Al meu país..." la neu no sap nevar i els trens no saben anar. Que face fred, però que no gele la taronja.

QUÈ FEM?

photo credit: jeici1 via photopin cc

Ens passem la vida parlant, criticant, acusant, demanant, esperant, assenyalant amb el dit... Perquè tot va malament, cada dia pitjor i més ara amb la crisi. Tot això està molt bé. I segurament, és imprescindible. 

Però, què fem? A què dediquem el nostre temps, a més de parlar i criticar? I, el què és més important, va en coherència amb el que pensem? Si posem la tele, què mirem? Si anem a les urnes, a qui votem.  D'on ve, com i qui fa el menjar que consumim? I la roba que portem? En què invertim els nostres diners? Qui ens guarda els nostres estalvis i què fa amb els nostres cèntims? D'on ve l'energia que consumim? En què contaminem? Perquè i per qui ens movem i ens preocupem? Quina feina tenim i quina funció social té? A qui beneficia? Què aportem a la societat? I quina part de responsabilitat tenim realment cadascú en aquesta crisi? 

SOBRE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL

Encara fins avui ha arribat aquella consigna pretesament pacifista i conciliadora sorgida dels anys amnèsics de la transició, que ve a dir que la guerra civil (1936-1939) va ser com una baralla entre germans. Que tots en van tenir la culpa. Que tots dos bàndols van patir el terror de l'adversari. Que a tot arreu se'n van patir les conseqüències. Que van assassinar al pare, al germà o al tiet d'algú. Almenys quan jo hi anava, es podia sentir a l'escola i a l'institut. Encara ho podem escoltar en les converses de sobretaula, en tertúlies de taverna o en boca d'alguns polítics i periodistes. Fins i tot d'alguns historiadors.

Altres historiadors, i cada vegada més, ho han matitzat. Sí però no. Més no que sí. Bàsicament, no. En primer lloc, cal distingir entre un règim democràtic, que s'havia constituït després de guanyar unes eleccions democràtiques i entre una dictadura feixistitzant, que havia arribat al poder després d'un cop d'Estat militar. A partir d'aquí, hi va haver víctimes a la reraguarda en tots dos bàndols, però també amb diferències. En alguns casos, els assassinats eren incontrolats, a totes dues reraguardes, i podien ser fets per part d'elements de qualsevol partit polític o sindicat, que assassinaven en qualsevol lloc i sense cap tipus de judici previ. Aquest va ser el cas de la desaparició del President del FC Barcelona. En d'altres casos, aquests assassinats anaven precedits per un judici sumaríssim i sense cap tipus de garantia fet pel nounat Estat franquista, amb acusacions polítiques, com el famós  rojoseparatismo. L'exemple més significatiu és el del President de la Generalitat de Catalunya. En cap cas, però, no hi ha cap assassinat fet amb una sentència signada pel govern democràtic. Perquè, ja per definició, un govern que vol ser democràtic no pot fer un assassinat polític. Però no només això. Fins i tot, el govern de la Generalitat va protegir i va ajudar a fugir a aquells ciutadans que eren perseguits i amenaçats i que estaven en perill a la reraguarda republicana, com fou, per exemple, el cas del Bisbe de Tortosa. Una situació totalment impensable a la reraguarda del bàndol franquista.

Per tant, ja és hora de no amagar res i de posar definitivament sobre la taula tots els elements.  I cal interpretar els fets de la forma més crítica possible. I, alhora, defugir els tòpics fonamentats amb una innocència encobridora. Cal distingir entre un sistema democràtic -amb totes les imperfeccions que tingués- i un sistema dictatorial. La guerra civil no va ser com una baralla entre germans. Ni tots en van tenir la culpa. Les generalitzacions solen portar a l'equivocació.