LA SÍNDROME DEL TALP

Agafo el metro pel matí per anar a treballar, amb presses i encara mig adormit. Els meus companys de viatge -sempre més dels desitjables- són tots anònims i desconeguts per a mi. Me'ls miro un per un i tots fan cara de pocs amics. No se'n salva cap. Llegint el diari, escoltant música, mirant el sostre, o totes tres coses a la vegada, però tothom amb cara de pomes agres. Perquè serà? Perquè no passa això anant en cotxe, en tren o en avió? Serà com una espècie de síndrome del talp, perquè l'homo sàpiens no esta dissenyat per anar per baixterra? Serà que els espera un fatigòs dia treballant o buscant feina? Serà la monotonia rutinària de cada matí? Serà que jo estic cabilant totes aquests coses i ells estaran pensant en maldecaps, amb pensaments repetitius com "no arribaré a final de mes", "potser ja no m'estima", "no aprovaré ni un examen" o "el Barça no arribarà a Wembley". Ei! Un moment! Serà que jo no faig la mateixa mala cara que ells? No! Hem miro al mirall improvisat del vidre de la porta i em faig un somriure a mi mateix. Uf, per un moment m'havia espantat. La porta ja sobre. Pip, pip, pip, pip. Aquesta és la meva parada.

L'autor de la fotografia és Marcel·lí Sáenz. Font: elpais.es