CULTURA FUTBOLÍSTICA

Fa temps parlava de futbol amb un amic argentí. Perquè els argentins d'una altra cosa no, però de futbol en saben un tros. I com que ell és d'on és, i jo sóc d'on sóc, vam acabar xerrant sobre Messi. I vam acabar dient les típiques coses que és diuen: que si és molt bo, que si és el millor, tant modest i tant bon noi... I, de sobte, hem va fer una reflexió que vaig trobar molt interessant i que hem ve de gust compartir.

Ell pensava, i deia que tota l'Argentina també ho creia, que Maradona sempre havia donat tant suport a Messi perquè no li fa por que algun dia arribi a ser més bon jugador que ell. Potser ja ho és. Això és secundari. Perquè Maradona sap, i Messi sap, i tots els argentins saben, que la Pulga mai li podrà prendre el lloc reservat que té el Pelusa a l'olímp futbolístic de l'Argentina. Allí és intocable, perquè els Deus viuen per sempre, són immortals. Perquè Maradona, amb la seva forma de ser i amb el seu caràcter, amb la seva genialitat i els seus grans errors, representa el prototip argentí, el poble de l'Argentina. Com diu aquella cançó de Manu Chao -que no és argentí però que és tant hippy que és com si fos una mica de tots els llocs-: "Si yo fuera Maradona, viviría como él." O dit a la inversa: si Maradona hagués nascut aquí, nosaltres segurament no el tindríem tant amunt, fins i tot més aviat al contrari. Segurament, ens agrada més algú com Messi, o Xavi, o Iniesta, Puyol. Tant modestos i tant bons nois. Perquè una cosa és el futbol, i una altra la cultura, amb les seves imatges i els seus símbols, amb les seves identitats, que ho acaba impregnant tot, i pot acabar sent el factor més determinant. Perquè aquí entendrem el futbol i vivim la vida d'una manera, i allà, sigui on sigui, ho faran d'una altra manera. Que no té perquè poder-se explicar, però que és simplement així, com és.
Tot i que queda molt bé, aquí no acabaré fent allò de comparar a Messi i Maradona, com fa molta gent de la meva edat. No se si un ha estat, és o arribarà a ser millor que l'altre, perquè jo només n'he vist jugar a un. I una cosa és haver vist un jugador a l'estadi, seguir-lo cada cap de setmana i resseguir-ne la seva carrera, i l'altra es haver-ne sentit parlar i, i acabar dient allò que els altres diuen. O, com a molt, haver-ne vist quatre vídeos al Youtube. Jo només vaig vore per la tele a Maradona al 1994 al Mundial dels Estats Units, quan ja no tenia prou dits a les mans per contar els anys. Però això tampoc val. Maradona era, ja, un cadàver futbolístic. I me'n recordo com va marcar un gol i es va posar a cridar com una bèstia davant la càmara. I recordo que sentia dir als comentaristes: "Maradona, Maradona!". I jo pensava: "Maradona?".