dimecres, 20 d’octubre de 2010

AQUELLA ESTRANYA SIMPATIA

Les persones no estem soles en aquest món. Ens relacionem contínuament. Sovint per voluntat i a vegades per obligació, per interès o per solidaritat, per plaer o per afinitat. I alguns cops, sorgeix aquella estranya simpatia que s'envolta de complicitat i que ens hem posat d'acord en anomenar amistat. A vegades, dura per sempre.
L'amistat. Estimar i sentir-se estimats. Quina cosa més profunda. Sempre m'ha fet gràcia aquella trilogia d'amics, coneguts i saludats. I aquella àmplia gama de salutacions i rituals socials, que van des de l'abraçada i l'encaixada de mans, els petons i somriures, a aquella cara indiferent, de pòquer, que es l'imita a moure la part superior de la cella, sense que calgui emetre cap so, no sigui cas s'interprete com a intent de comunicació. Tot i que, posats a dir, val més aquesta sincertiat poc amable, que no el cinisme i la falsetat. Mil vegades. Com més clars, més amics.
Semrpe m'ha fet gràcia, també, aquella obsessió que tenien alguns amics en col·leccionar amics al Facebook, sobretot al principi del Facebook. Valguin les rebundàncies. Com si la seva autoestima pugès amb els números del comptador. I llavors, sempre em venia a la memòria aquella noia d'un país llatinoamericà que ara no en recordo ben bé el nom, que es va fer famosa per dir que comptava els amics del Facebook amb quatre xifres, però que, els amics, amics de debò, els comptava amb els dits d'una sola mà. Perquè, al final, al llibre de cares fins i tot hi tindrem massa gent que acabarà per envair la nostra intimitat. I sempre ens quedarà aquell regust de "no se perquè et vaig acabar agregant i ara t'he de veure la cara per aquí cada dia. Perquè tampoc som tant amics, ni coneguts, i al fons, sempre he pensat que ets una mica capullo". Amb perdó pel castellanisme.