dijous, 28 d’octubre de 2010

MÉS JOVE DEL QUE SÓC

Arribo a l'Estació de Sants. Corrents, sempre amb presses. Me'n vaig directe a mitja-distància, a aquella cua on sempre hi ha massa gent per agafar trens incòmodes i sobressaturats que, també, sempre arriben amb retard. Quan m'arriva el torn, dic amb veu decidida: "bona tarda, un bitllet a l'Aldea amb Carnet Jove". Un mirada m'interroga i dubta de la meva edat, i amb to cansat i escèptic hem reson: "Hem pot ensenyar el DNI, si us plau?". Faig un gest afirmatiu amb el cap i trec el meu document d'identificació, que m'acava delatant. "El descompte de Renfe és només fins als 25 anys." Ja ho sabia, però estava fent la viu-viu. M'he amagat el diari a la bossa i m'he penjat uns auriculars per tenir una aparença més juvenil, però ja no cola. Abans alguns operaris benevolents o sense ganes de treballar més del compte encara hem feien el descompte de quan en quan. Ara ja no puc enganyar a ningú. Faig cara de resignació i poso un bitllet de 10 euros damunt de la guixeta. En realitat, més que enganyar a algú, em volia enganyar a mi mateix. Més que pels diners -que també-, ho feia per l'autosatisfació de sentir-me més jove del que sóc. Què hi farem? Ens anem fent grans. Diuen que els traumes, per petits que siguin, passen per diverses etapes, la primera de les qual és la negació. I al final de tot el doloròs procès arriva l'última i definitiva etapa: l'acceptació de la realitat. Quin drama!
I al final penso, dignament, aixecant les mans: està bé, heu pogut amb la meva moral, heu guanyat. Hem rendeixo, claudico. I ara ja no intento res. Arribo a l'estació, i dic "bona tarda, un bitllet a l'Aldea." I arribo a casa, i hem poso la mítica cançó de Pepet i Marieta, "Sense Carnet Jove", que no trobo per enllaçar. És aquella que surt la Long Play i que ja començo a subscriure. Quina nostàlgia!


3 comentaris:

Gemma ha dit...

http://www.goear.com/listen/06c64d8/sense-carnet-jove-pepet-i-marieta

Molta nostàlgia...

Josep Sancho ha dit...

ja està! gràcies gemma ;)

Toni ha dit...

Quanta veritat... sembla mentida com van passant els anys. I llegir aquest article escrit per un company de facultat encara ho fa més patent. No us ho creureu però, a sobre, resulta que ahir vaig veure que una antiga companya d'Erasmus ha tingut un fill aquesta setmana... En fi, ja no som aquells xavals de fa uns anys...