"Em moriré escrivint els millors versos de l'idioma català en el segle XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, amb el permís de Pere Quart i Espriu. Foix plorarà moltíssim en saber-ho i inútilment intentarà un sonet, l'unic sonet que li serà rebel i mai no passarà del tercer vers. Fuster, Ventura: no digueu que no us he avisat a temps."
L'amic blocaire Lluc m'ha inspirat a sumar-me avui a la Festa Estellés. Sempre he sentit dir que Vicent Andrés Estellés era el poeta del poble, perquè parlava de les coses senzilles, de l'entranyable quotidianitat i de les petites misèries humanes. En paraules seves, "enamorats que es palpen en el metro, pàtries del neon, sonets greixosos, el baf de la col bullida, la nostàlgia, la llarga escala d'escalons de fusta." Estellés parlava sense complexos ni sense tabús de la mort, del sexe, del menjar, de l'amor... Potser sense grans metàfores, però dient les coses pel seu nom.
Sempre m'ha agradat molt el poema aquell del primentó torrat. Deliciòs (el poema, vull dir):
"Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot. "
L'amic blocaire Lluc m'ha inspirat a sumar-me avui a la Festa Estellés. Sempre he sentit dir que Vicent Andrés Estellés era el poeta del poble, perquè parlava de les coses senzilles, de l'entranyable quotidianitat i de les petites misèries humanes. En paraules seves, "enamorats que es palpen en el metro, pàtries del neon, sonets greixosos, el baf de la col bullida, la nostàlgia, la llarga escala d'escalons de fusta." Estellés parlava sense complexos ni sense tabús de la mort, del sexe, del menjar, de l'amor... Potser sense grans metàfores, però dient les coses pel seu nom.
Sempre m'ha agradat molt el poema aquell del primentó torrat. Deliciòs (el poema, vull dir):
"Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot. "
1 comentari:
Josep, ha estat una pensada fantàstica això de l'homenatge a Estellés anual. La Diada Estellés! Un èxit a les taules i als blogs. Jo crec que n'és garantida la continuïtat!
Publica un comentari a l'entrada