Torí és una ciutat mitjana europea, bastant tranquil·la, amb poc menys d'un milió d'habitants. Capital del Piemont, ha estat tradicionalment un dels motors del potent i industrialitzat nord italià, amb les seves grans empreses i indústries. Té una única línia de metro, que arriba a les portes del centre de la ciutat, que destaca -pot ser per això- per està ple d'autobusos i tramvies i també per ser racionalment quadriculat. Les ulleres fosques s'han quedat a l'hotel, perquè només hem vist el sol transalpí l'últim dia. I ha plogut. Segurament, plou sovint. Pot ser per això, la ciutat està plena de grans avingudes amb molts i molts de porxos, que li donen elegància a la ciutat i amplitud als carrers. De manera que pots passejar tranquil·lament mentre plou a bots i barrals. Banyada pels rius Po i Dora, en destaca l'antiga part romana, el quadrilatero romano com diuen els torinesos, ideal per fer l'aperitivo -per la nit-, i les grans avingudes -amb porxos, com no-, com la Via Po i la Via Pietro Mica, i les més comercials, Via Roma i Via Garibaldi -aquesta última, sense porxos-. I enmig, tot ple de places, com la Piazza Vittorio Veneto -una de les més amplies del món- o la Piazza Castello, al centre de la ciutat, on està el Palazzo Reale -que va ser la residència oficial dels Saboya- i del Palazzo Madama.
Al final, no hem estat a Delle Alpi. I m'haguès agradat, perquè sempre he simpatitzat amb la Juventus de Torí. M'agradava l'equip que a finals dels 90 que va guanyar la Lliga de Campions, amb jugadors com Zidane, Vialli, Ravanelli, Francescolli, Del Piero o Deschamps. Però a Torí val més no parlar massa de futbol, perquè tu seràs pretensiosament del millor equip del món i ara la Vecchia Signora sobreviu per la meitat de la taula del Calccio. Encara no s'ha recuperat del descens administratiu de fa pocs anys a la Serie B, d'un equip que havia guanyat l'Scudetto i, tot i que va conservar al seu porter Buffon -això és amor als colors-, va perdre la majoria dels seus grans jugadors, com Vieira, Zambrotta, Cannavaro o Ibrahimovíc. Un moment, he dit Ibrahimovíc?
1 comentari:
Per desgràcia, els homes sempre acaben parlant de futbol,en lo romàntic que era..
Publica un comentari a l'entrada