dimecres, 24 de febrer de 2010

LA MEMÒRIA ANÒNIMA

L’altre dia la filla d’un represaliat m’explicava com el seu pare havia combatut a la guerra civil dins les files republicanes i com, una vegada acabada la guerra, va ser empresonat. Tot i que no sabia on. Ara, més de 70 anys després, estava buscant algun document que així ho acredités, i amb el que pogués aconseguir una reparació, tant moral com material, per part del govern espanyol. Mentre m’ho explicava, amb el sentiment que sempre acompanya el record pels éssers estimats, la seva neta, que no tenia més de set anys, ens va interrompre: “iaia, a ton pare el van tancar a la presó, no?”, “sí, fill meu, sí”. “I per què?” Les preguntes dels xiquets sempre són les més difícils de contestar. La dona, després de fer una pausa per reflexionar, li va contestar: “perquè eren dolents, filla”. Res més lluny de la realitat, només que “filla” volia dir “neta” i “dolents” volia dir contraris a la democràcia, o directament dictadors. Perquè empresonaren al seu pare per les seves idees i per lluitar al costat d’un exèrcit que defensava la legalitat democràtica amenaçada per un cop d’Estat militar. És lògic que si al seu moment patí la repressió governamental, pugue ara ser reparat, tot i que la reparació arribe tant i tant tard, després de la seva mort i ja cap als seus descendents. Com s’ha estat dient, si la dictadura va ser el silenci, la democràcia -que encara té molts de dèficits perquè encara ara l’estem construint- no pot representar l’oblit.