Però a partir dels 90, la conciència col·lectiva barcelonista ha superat els tres grans handicaps que tenia: el victimisme arbitral -justificable d'altra banda amb la dictadura de Franco-, la manca de títols de prestigi -com la Copa d'Europa- i l'obsseció amb l'etern rival: el Reial Marid. Els culers que hem vist els grans equips de Cruyff, Van Gaal, Rijkaard i Guardiola hem vist una identitat futbolística única al món, amb molt de toc de pilota, amb molta rapidesa, amb mentalitat guanyadora, sempre jugant a l'atac, sense renunciar a l'estètica, fent un futbol total. Hem vist també molts jugadors de casa, però sobretot hem gaudit amb jugadors molts i molt bons, de primera línia mundial. Hem vist al Bernabéu aplaudint els nostres. Hem vist doctorar-se el nostre equip a Europa passant per Londres, París i Roma. Hem vist renunciar a una marca comercial per lluïr Unicef a la samarreta. Hem vist un triplet històric. En paraules de Manolo Vázquez Montalbán, hem vist a l'exèrcit desarmat de Catalunya guanyant per tot el món. I tot això ho hem vist perquè des de fa 20 anys, més enllà d'un president o un altre, d'un entrenador o un altre, més enllà dels èxits d'un any o els fracassos d'un altre, existeix una línia estratègica guanyadora. Per tot això, el Barça és "més que un club".
dissabte, 30 de maig del 2009
LA GENERACIÓ QUE (QUASI) SEMPRE HEM VIST AL BARÇA GUANYAR
Els que vam néixer a la primera meitat de la dècada dels 80 comencem la nostra memòria històrica del Barça amb el Dream Team triomfador a la primera part dels 90, amb Tenerife i Wembley. Fins llavors, durant els 80, 70, 60, 50, 40... la grandesa del club no s'havia correspost amb títols. Hem sentit explicar que podien passar 5, 10 o 15 anys entre guanyar una Lliga i guanyar-ne una altra. Les generacions de culers sota el franquisme solien veure el seu equip vençut.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
He acabat de llegir i tenia ganes que continues, gran entrada Josep. Cules i catalans! ;)
Publica un comentari a l'entrada