LA GENERACIÓ QUE (QUASI) SEMPRE HEM VIST AL BARÇA GUANYAR

Els que vam néixer a la primera meitat de la dècada dels 80 comencem la nostra memòria històrica del Barça amb el Dream Team triomfador a la primera part dels 90, amb Tenerife i Wembley. Fins llavors, durant els 80, 70, 60, 50, 40...  la grandesa del club no s'havia correspost amb títols. Hem sentit explicar que podien passar 5, 10 o 15 anys entre guanyar una Lliga i guanyar-ne una altra. Les generacions de culers sota el franquisme solien veure el seu equip vençut. 

Però a partir dels 90, la conciència col·lectiva barcelonista ha superat els tres grans handicaps que tenia: el victimisme arbitral -justificable d'altra banda amb la dictadura de Franco-, la manca de títols de prestigi -com la Copa d'Europa- i l'obsseció amb l'etern rival: el Reial Marid. Els culers que hem vist els grans equips de Cruyff, Van Gaal, Rijkaard i  Guardiola hem vist una identitat futbolística única al món, amb molt de toc de pilota, amb molta rapidesa, amb mentalitat guanyadora, sempre jugant a l'atac, sense renunciar a l'estètica, fent un futbol total. Hem vist també molts jugadors de casa, però sobretot hem gaudit amb jugadors molts i molt bons, de primera línia mundial. Hem vist al Bernabéu aplaudint els nostres. Hem vist doctorar-se el nostre equip a Europa passant per Londres, París i Roma. Hem vist renunciar a una marca comercial per lluïr Unicef a la samarreta. Hem vist un triplet històric. En paraules de Manolo Vázquez Montalbán, hem vist a l'exèrcit desarmat de Catalunya guanyant per tot el món.  I tot això ho hem vist perquè des de fa 20 anys, més enllà d'un president o un altre, d'un entrenador o un altre, més enllà dels èxits d'un any o els fracassos d'un altre, existeix una línia estratègica guanyadora. Per tot això, el Barça és "més que un club".