DAKAR

Ja s'ha acabat el Dakar. Ja s'han acabat aquells moments de tranquil·litat i quietud assegut al sofà de casa mirant el programa diari. Tot i que mai m'han agradat els esports de motor. Aprofito aquí per renegar especialment de la Fòrmula 1 i de la dedicació que en fa una televisió pública com Tv3, elevant-la a l'alçada del futbol i que, fins i tot, acaba saltant-se els TN Cap de Setmana. Però el Dakar sempre ha tingut alguna cosa especial, i el Canal 33 en fa un boníssim programa -abans del TN-, amb els savis i experimentats comentaris d'Isidre Esteve.

El Dakar és l'excepció que confirma la meva regla. Deuen ser aquelles imatges idíl·liques i espectaulars, l'home -i també la dona- lluitant contranatura en un medi tant hostil com el desert. A la sorra, a les dunes, a la pedra, al fang... Hi ha alguna cosa mística latent. Segurament serà aquella percepció codificada genèticament, que tots portem a dins i que s'ha mantingut al llarg de la història de la humanitat: lluitar i vencer a una naturalesa immensa i que amenaçava la nostra espècie. La paradoxa és que, arribats al segle XXI, la realitat és ben diferent, i més aviat som l'espècie humana la que amenaça els ecosistemes i el planeta sencer. Bé, en realitat, la nostra sapientíssima espècie només s'amenaça a ella mateixa. Però això ja són figues d'un altre paner. M'agrada el Dakar. Marc Coma ha tornat a guanyar. S'empre m'ha agradat. Tant romàntic i tant salvatge.