DE #FACEBOOKS, @BLOCS I /TWITTERS

Tot va començar a la facultat, amb aquell anacrònic @campus.uab.es -encara no hi havia .cat, estem parlant de la prehistòria d'internet-, inoperant, que al final ningú utilitzava perquè tothom ja s'anava creant el seu propi correu electrònic personal. I el professor/a de torn preguntava: "t'ho envio al de la universitat?", "no, no, al personal." I del Hotmail al Gmail, que "té el magatzem més gran i es poden cercar missatges." Després el bloc, a poc a poc, mica a mica, experimentalment, donant-li forma. Que volia ser un respectable bloc d'història i al final no hem pregunteu, perquè encara no se ben bé què és. I més tard el Facebook, en contacte amb els amics en la distància i retrobant velles glòries perdudes per els comarques. Fotos, comentaris, enllaços, "M'agrada"... I ara el Twitter, piulant piulades i passant-les pel Facebook, que no quede. I, encara, l'alter ego, el Facebook del bloc. I -perquè no?- el Twitter del bloc, #cronicaduntemps. "Una estragègia global 2.0", com deia aquell gurú en aquella xerrada. Són aquelles frases que sonen tant bé i que sempre se't queden, tot i que al final no saps ben bé si servirà per alguna cosa. I al final, penses, "i ara què?". I fas una mirada endarrera, i veus tot això, que ha canviat tant en tant poc temps. I el que vindrà! I intentes imaginar el futur. Però tu -ni ningú- té ni la més remota idea del que ens espera. Amb una mica de sort, algú es llegirà aquestes quatre línies perdudes d'aquí uns anys i vorà això dels blocs, del Facebook i del Twitter com molt antic, quasi en blanc i negre. Ells ja estaran pensant en altres coses.

Font: la imatge és de jbschp.blogspot.com.

LA TOLERÀNCIA DELS PARODIATS

Polònia ha fet cinc anys. Enhorabona. Només els bons programes, i sobretot amb molta audiència, arriben tant lluny. Fins i tot té crítiques bones del crític Ferran Monegal -massatges, que en diria ell-. Durant aquest llarg camí, ha fet sorgir el debat sobre si el programa acostava o allunyava els ciutadants de la política. Jo crec que un país, com una persona, que es capaç de riure d'ell mateix sempre és més obert i positiu, més madur. No tothom ho pot dir, per desgràcia. Tot i que, al mateix temps, també hi ha d'haver la tolerància dels parodiats.

Però la sàtira política catalana no va néixer amb Polònia, ni amb Minoria Absoluta. Ni amb El Jueves -que tot i que és d'àmbit estatal, està farcit de catalans-. Ells, amb tot el mèrit del món, no van inventar res. Ens hem de remuntar quasi 150 anys enrera, al maig del 1870, per vore sorgir a La Campana de Gràcia, que s'edità durant més de 64 anys. I només dos anys més tard del naixement d'aquest setmanari satíric, en sorgí un altre: L'Esquella de la Torratxa, el maig del 1872, que tingué una vida encara més llarga i fins i tot va arribar a vore el final de la guerra civil. Portava per sotstítol Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana. Totes dues publicacions eren d'ideologia repubicana, del llibreter i editor gironí Innocenci López i Bernagossi. També han estat dues de les publicacions amb una vida més llarga de la premsa catalana, la qual cosa ja ens parla també del seu èxit.

No va tenir tanta sort el setmanari ¡Cu-Cut!, que es va publicar a Barcelona entre el 1902 i el 1912 a l'òrbia de la Lliga Regionalista. Tot i la seva relativa curta vida, segurament va publicar l'acudit més famós de tots, i també el que tingué més repercussió. El novembre del 1905, Joan Garcia Junceda va dibuixar una vinyeta que commemorava una celebració de la Lliga després d'una victòria electoral, "El banquet de la victòria". Al mateix temps, feia burla de la mala ratxa de l'exèrcit espanyol que acabava de perdre les últimes colònies d'ultramar tot encadant una derrota darrera una altra. Però la tolerància a la sàtira política no estava tant extesa com avui en dia. La reacció dels militars va ser l'assalt de les redaccions del ¡Cu-Cut! i del portaveu regionalista, La Veu de Catalunya. No cal allargar-nos més, però les Corts espanyoles donarien el seu suport a l'acció violenta de l'exèrcit amb l'aprovació de l'anomenada Llei de Judisdiccions. La reacció catalana seria la ja tant famosa Solidaritat Catalana.

Durant el segle XXI, les crítiques ja no s'agafen tant a la valenta. Tot i que ara us vindrà al cap de seguida la portada d'El Jueves de fa alguns anys, dedicada a la monarquia i que va acabar censurada. Però, us imagineu que aquesta nit algun parodiat indignat assalte i creme els platons del Polònia?

Font: La imatge és de www.viquipedia.cat

JO TAMBÉ ET FELICITO, FILL

Et felicito fill! Veig Et felicito fill! per tots els racons perduts de les xarxes socials: pels blocs, pel Facebook, a Twitter, #etfelicitofill. Però, què és Et felicito fill!? Ja em perdonareu la ignorància, però últimament no estic al dia. Començo la recerca com es comencen totes les investigacions poc fonametnades, pel Google, i a la primera entrada hi ha la -ja memorable- web www.etfelicitofill.cat. Però, encara no me'n puc fer la idea del tot. A la segona entrada del cercador hi trobo un altre enllaç, aquest cop sembla més seriòs: és del programa de Rac1, La segona hora. Té diverses entrades d'àudio, que no puc escoltar perquè, on estic ara, no tinc àudio a l'ordinador. Cosa que continua alimentant el misteri.

Però finalment, avui, aconsegeixo lligar caps: veig de reüll esmorzant la contraportada de l'Ara. És aquell cop de sort que sempre fa falta en la recerca. Tot i que encara mig adormit, de seguida em crida l'atenció el revelador article de Quim Morales, que porta per títol un suggerent Et felicito, fill i que ens explica allà on va començar tot en aquest programa de ràdio: "Farà vora any i mig, en el transcurs d'una entrevista telefònica, una encantadora mestressa de la Cerdanya va lloar la tasca de Pep Guardiola com a entrenador blaugrana adreçant-li ben convençuda un "Et felicito, fill!" Automàticament l'equip del programa, amb la complicitat dels oients, va convertir aquella expressió d'enhorabona sincera en la felicitació irònica per excel·lència."

Et felicito, fill. Una d'aquestes frases sortides sense pretensions mediàtiques, des de l'anonimat i la involuntarietat, sense cobrar drets d'autor, però que ràpidament arriba a les masses i s'acaba dient i repetint fins a que, un dia, acabarà passant de moda i es perdrà en l'oblit. Un fenomen difícil d'expliar, com el Perdoneu, però algú ho havia de dir del Polònia o les innombrables frases de l'APM? La verdad és que nunca me había preguntado eso. Perdoneu, però jo també ho havia de dir: Et felicito, fill.

DIARIS

Arribo al quiosc i faig una ullada a les portades dels diaris. N'hi ha de tots els colors: de la dreta fins a l'esquerra. De veteraníssims i d'acabats de parir. En diverses llengües. Tinc preferència per la minoria que escriuren en català: l'Ara, El Punt, l'Avui i El Periódico. Vaig canviant, depèn del dia, per tenir visions diferents. Tot i que m'agrada el resum de la segona pàgina i "La contra" de La Vanguardia. Però, per damunt de tot, hem quedo amb la seva hemeroteca digital, amb documents que es remunten al 1881. De Público crec que en destaca, pel meu gust, les seves pàgines centrals, amb les seccions de ciències i d'història. D'El Punt, la seva visió local. De l'Ara, la seva originalitat, el seu aire fresc i el tacte finíssim del paper. M'abstindré de parlar de l'anomenada caverna mediàtica, sobretot per desconeixensa.

Fullejant-los una mica tots, hem fixo en les diverses plomes que omplen les columnes d'opinió. Com els cracs del futbol i l'star system musical, cadascú amb els seus lletraferits. Busco la fina ironia i l'excel·lència d'un sempre divertit Quim Monzó, que no hi ha dia que no aconsegueixi treure'm un somriue. Admiro la clarevidència i la pulcritud literària de Josep Maria Espinàs. I m'agrada la joventut i la valentia de Najat El Hachmi.

Nota: La font de la imatge és de http://mataroesmou.blogspot.com.

JO TAMBÉ VULL UN FACEBOOK!

Tot va començar fa unes setmanes:

-Jo també vull un Facebook! -em va dir, així de sobte-.

I jo li vaig contestar, sorprès:

-Com t'has de fer un Facebook, si tu només ets un bloc que passarà per la blogosfera sense pena ni glòria? I, a més, els blocs no en tenen, de Facebook.

I allí es va acabar la conversa. O això em va parèixer, perquè després va anar insistint, i insistint. Cada vegada més. Utilitzant aquesta vella però efectiva estratègia de fer-se pesat.

-Jo també vull un Facebook!

-Però, perquè vols un Facebook?

-Doncs per fer el que fa la gent normal: mirar el que fan els altres, fer el voayer pel forat del pany i i fer l'exhibicionista i explicar on vaig i què faig i amb qui...

-Ja, però això només ho fem les persones i les nostres petites misèries humanes.

I, davant del meu no rotund que vaig repetir fermament tantes vegades com em va insistir, va optar per la via ràpida i ara ja s'ha obert un Facebook. Sense el meu consentiment. Això és pitjor que pujar un adolescent. No se us acudeixi anar a la dreta i agregar-lo com a amic. Perquè al final, si la cosa va a més, voreu com agafa vida pròpia i se m'escapa de les mans.

TORNEM-HI!

Quan l'altre dia entrant al Google Chrome, vaig veure que el bloc no sortia com una de les pàgines inicials -les més utilitzades-, em va fer pensar que pot ser sí, que últimament ha quedat una mica deixat de banda. I si el teu propi bloc no surt com a una de les pàgines més vistes del teu ordinador personal, potser ja és per fer-s'ho mirar, o directament, per tancar la paradeta.
L'excusa és que se'ns ha girat feina. És l'excusa de sempre, però és veritat. Per això intentarem torna a esciure més sovint. Potser moltes de les entrades, com aquesta, passaran sense que ningú se les acabi llegint. Però si un fa les coses simplement perquè li agraden, i s'ho passa bé fent-ho, no costa res. La idea d'esciure és bàsicament, per a que algú s'ho llegeixi, i li arribi alguna cosa. Si algú no s'ho llegeix, quedarà com un diari personal. Llavors la part positiva -perquè sempre hi ha un got mig ple- és que un esciu per a ell mateix. No hi ha res com treballar per a tu mateix. I més si treballant t'ho passes bé. I pot ser, algú, com tu ara, s'ho estigui llegint :)
Per tot això, tornarem a esciure. Més sovint. Paraula.

VIDES HUMANES

Escoltant la ràdio, fullejant el diari, mirant la tele o navegant per internet es veuen catàstrofes humanitàries contínuament. A vegades es conten per desenes i centenars de morts. A vegades, per milers. Quasi cada setmana, es pot veure com es fa l'harakiri a la musulmana un suïcida de l'Iraq, l'Iran o el Pakistan i mata en un atemptat a uns quants compatriotes seus. La qual cosa només dona per a una columna petita al diari de torn i per una falca curteta a la ràdio. Quan això ha passat a occident, per exemple a Nova York, a Londres i a Madrid, ha agafat una força mediàtica màxima, que ha fet corre rius de tinta i ha durat setmanes, mesos i fins i tot anys. Es perquè als països rics una desgràcia així només passa molt de tant en tant i als països pobres pot ser el pa de cada dia? Es perquè l'occidentalisme dona més rellevància a allò que passa a occident que allò que passa "a la resta" del món? O pot ser perquè una vida humana de Kandahar no té el mateix valor que una de Washington?

Uns milers de morts del 3r món només són notícia de vertitat quan la cosa és tant espectacular com un terretrèmol a Haití o un tsunami a Indonèsia. La gran paradoxa arriba però a l'Àfrica, quan milions i milions de persones moren de fam i de SIDA contínuament. Però això, ni passa a la civilització, ni és espectacular, ni és notícia, perquè passa cada dia.

SER JOAN FUSTER

Ahir a la nit, la primera nit de juliol, una d'aquestes nits extremadament caluroses d'estiu, sentiem per la finestra, en la distància, els ecos del conert d'U2 al Camp Nou. A la tele, repetien el 2 a 6 del Barça al Bernabéu, i tot i que sempre és un plaer vore i recordar un partit així, vam acabar veient al Canal 33 el documental Ser Joan Fuster. Crec que la nostra generació, que som prou joves per no recordar-lo en vida, hem sentit parlar d'aquest destacat personatge, sens dubte un dels grans intel·lectuals catalans del segle XX, però no se'ns han explicat moltes coses. Joan Fuster (1922-1992) fou, a més de crític literari, assagista o poeta, historiador. I segons historiadors destacats com Josep Fontana -que també participava i donava la seva opinió sobre el personatge al documental-, sense forma part de l'academicisme universitari convencional, Fuster va fer també aportacions interessants a la historiografia. Sens dubte, un dels seus llibres més destacats va ser l'assaig històric Nosaltres, els valencians. Crec que, al costat de fets molt importants com aquests i d'altres, Fuster és un d'aquells personatges que animen a continuant endavant, per exemple a escriure en un petit i modest bloc com aquest. El documenal, amb aportacions de diversos especialistes de diferents camps de les ciències socials, i fins i tot del propi protagonista, narrava també la seva vida, que va passar a la seva Sueca natal. Com en aquelles coses que hom ja sap que estan escrites tot i que desitja que no arriben al final per a que no s'acaben mai, va acabar morint l'any 1992. Per la mateixa regla de tres, tot i que el consol fos poc, el Barça va tornar a guanyar 2 a 6 al Bernabeu. I al final, ja no se sentien els U2 per la finestra.

Els oblidats -i els subtítuls- de la batalla

Continuant amb la línia ascendent de polítiques de la memòria sobre la batalla de l'Ebre, ahir a la nit TV3 va oferir mitjançant el 30 minuts el documetnal Els oblidats de la batalla. Com ja s'havia fet a La Batalla de la memòria, una de les tesis centrals del documental és la denúncia de l'oblit, que ha patit, però que encara pateix, l'episodi més decisiu de la guerra civil, i un dels més imporants -sinó el que més- de la història de les Terres de l'Ebre. Un dels elements centrals d'aquest oblit el pateixen els nombrosos esqueles humans que encara queden deixats de la mà de Déu per l'escenari de la Batalla, més de 70 anys després. El punt negatiu del documental -no tant indigant com l'anterior, però Deú ni do- és els substítuls que els posen a alguns ebrencs autòctons que parlen amb el nostre dialecte propi.

El Punt, un diari de proximitat

El Punt, "diari independent, català, comarcal i democrtàtic", ha renovat recentment la seva pàgina web, i ha aprofundit notablement en el tercer dels seus pilars bàsics. El nostre poble, com tots els pobles, té també ara el seu canal d'informació directe dins l'espai web: www.elpunt.cat/alcanar. Amb aquesta renovació de la pàgina, hi guanya el propi diari, els pobles en general i nosaltres, els ciutadants. Cada vegada hi ha més informació a la web, més "infoxicació", però cada vegada també, amb iniciatives com aquesta, la mateixa informació està més ben classificada i, per tant, resulta més accecible.

Treballant en l'ofici de viure

El programa de Catalunya Ràdio L'ofici de viure ha estat guardonat recentment amb el Premi Ciutat de Barcelona. És un d'aquells programes, com els llibres del mateix gènere, que els crítics anomenen d'autoajuda i que els pros, o ells mateix es defineixen, com un programa de psicologia pràctica i nova espiritualitat. Com el seu nom molt bé indica, explica, debat i ensenya l'ofici de viure aquesta vida. Des de menuts, se'ns ensenya ha ser un bon fuster, un bon advocat, un bon pagès o un bon cambrer, fins i tot ara a ser un bon ciutadà, però no a viure la vida, en el sentit més profund del terme. Però per damunt de tot, és un programa de qualitat. Segons explica a la seva pàgina web, és el més escoltat a Catalunya entre les 8 i les 9 del vespre. De la mateixa pàgina, se'n poden baixar els programes ja emesos, entre els quals criden l'atenció "10 coses per fer abans de morir", "Escola d'entusiasme", "Aprendre a respirar" o "Motiva't". Vaig descobrir l'ofici de viure, que escolto només de tant en tant, per posar la ràdio uns minuts abans de les 9 per seguir El cafè de la República, que escolto a vagades. Programa que vaig descobrir per arribar massa d'hora, abans de les 11, a Els millors anys de la nostra vida, que escolto molt més sovint.

TV: futbol i cinema

L’anomenada “guerra del futbol” oberta entre Prisa i Mediapro ens beneficia a nosaltres, els espectadors. Almenys, podem veure més partits en obert. I això és d’agrair, sobretot ara que a Can Barça lliguen els gossos amb llonganisses. Almenys, de moment. Al menys de moment, el Barça i la guerra del futbol. I ja està bé, sobretot això de la guerra, ja que en els últims anys hem anat perdent qualitat televisiva, més que res pel que respecta a la publicitat, que ha anat en augment progressiu. Només faltaria que posessin anuncis dins els tres quarts d’hora d’una part del matx. Si abans en una pel·lícula hi havia anuncis de 3 o 4 minuts, ara són d’un quart d’hora, si no més. Segurament una variable alhora de decidir-se a mirar una pel·lícula, i arriscar-se a intuïr-ne la seva qualitat, és el temps de publicitat.

Sobre les pel·lícules, és d’agrair l’oferta que en fan cadenes més “petites”, com 8tv o Btv. No ofereixen cap estrena, però segurament aquí està la gràcia de la qüestió. Emeten pel·lis de ja fa uns quants anys, dels 80 i 90, sense massa publicitat, com a molt amb els 3 o 4 minuts de rigor, i amb una mica de sort amb versió original. Per al meu cas, havent nascut a principis –mitjants- dels vuitanta, sense haver vist molt dels clàssics d’aquests anys, i amb una cultura cinematogràfica més aviat justeta, és força interessant. Fa poc van fer Una història del Bronx, dirigida i interpretada per Robert de Niro. Però suposo que el millor de tot és aquella sensació, no se ben bé d’on surt, d’estar mirant una pel·lícula com quan eres menut. Com tornar, per uns moments, el temps endarrere. Esperem que duri.

PROBABILITATS

No pareixia probable, però ahir caminant pel carrer, com qui no vol la cosa, vaig poder veure el famós autobús amb la publicitat Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida. Em va produir una petita espurna d'alegria, com quan veus una alguna cosa, no massa extraordinària, però escassa. Tot i que la veritat, no calia veure-la en viu i en directe: la publicitat ja estava feta. S'ha vist per la tele, s'ha escoltat per la ràdio i se n'ha escrit a diaris, revistes i blocs. Ha fet còrrer tinta. Com en d'altres petits episodis, el rebombori dels partidaris -i dels datractors- ha estat la gran publicitat. En tot cas, no et deixa indiferent. Probablement, Déu no existeixi. Intentarem gaudir de la vida.

AC/DC... I LES ENTRADES PERDUDES

Ahir a la nit La 2 va oferir un concert d'AC/DC. Després de la sortida llampec a la venda fa uns mesos de les entrades per al pròxim concert al Palau Sant Jordi, que es van esgotar amb 3 hores -amb el telèfon, la web i el caixer totalment bloquejats- els que no vam tenir la sort de pescar-ne cap ens va quedar el consol de veure'ls per la tele. Amb aquest sentiment agredolç, entre la indignació i i el plaer, veure les cabrioles d'Angus Young -tot un espectacle- des de casa, assegut al sofà i en diferit, es podia considerar com un consol. El punt negatiu va ser que TVE no va subtitular les lletres -com ens té ben acostumats el Canal 33-, i a més, hi va posar una bona sobredosi de publicitat, una parada per dos o tres cançons, fa o no fa. Tot amb l'esperança -una mica enganyant-se un mateix- que tornin a venir a Barcelona i poder-los veure, per fi, en viu i en directe. La pròxima vegada anirem a per totes.