GRANADA, LA CIUTAT ÀRAB

Les reminiscències de la ciutat àrab encara es poden trobar a la Granada andalusa actual. Als mercats dels petits carrers del voltant de la catedral. Tancant els ulls, respirant les olors d'espècies d'una petita Marràqueix. Pujant i baixant pels carrers empinats de l'Albaicín, que és un petit Montmartre mediterrani i bohemi. Entre la nombrosa comunitat àrab que viu i regenta petits negocis a la ciutat. Entre la música d'aigua dels palaus i els jardins de l'Alhambra i el Generalife. D'un Regne nassarita que deixà una petjada inesborrable de cultura i d'herència.

HOTEL PARÍS

Tornar a París era una història pendent. Passejar pels carrers, pels barris i per la riba del Sena. L'esplendor de la ciutat, el romanticisme, l'amplitud i la majestuositat. L'ambient i la cultura. Els racons i la memòria dels bohemis, dels artistes, dels intel·lectuals i dels exiliats. Podria citar els monuments de la guia dels viatgers, però ens quedem amb això. Per això ja valdria la pena tornar-hi a tornar. Com un déjà-vu.

MADRID (a seques)

Estació d'Atocha. El metro, línia color blau clar, parada Tribunal. Si hagués vingut en avió, també amb metro, directe. Si hagués vingut en cotxe, sense peatges. Sense més comentaris. No cal. Malasaña. Calle Hortaleza i Calle Fuencarral, que pugen i baixen cap a la Puerta del Sol -que és una plaça però li diuen porta-. I el Km 0 -sí, una altra vegada-. I la Plaza Mayor. Entremig, la Gran Vía, sempre plena de gent. Espanyols, però també argentins, italians, angleses, paraguaians, indis, brasilers, nordamericanes, de tot arreu. Salut a tots i bona sort! En espanyol i en anglès -malament, encara-. I en català, només per telèfon. Les canyes i les tapes. ¿Qué se debe? La Puerta de Alcalá i el Parque del Retiro, sempre tranquil. El bocadillo de calamares -sí, una altra vagada, però encara no m'hi he atrevit, ni m'hi atreviré, ja. Tampoc no cal-. La Castellana, amb la Cibeles i Neptuno pel mig. Lavapiés. La Plaza de Oriente i el Palacio Real. El Santiago Bernabéu i el Vicente Calderón. El metro, línia color blau clar, parada d'Atocha Renfe. Ja és octubre.

BOCADILLO DE CALAMARES

Des de dalt de la Meseta les coses es veuen diferent. Tants dies a Madrid i ja començo a pensar i a somiar en castellà. Ja pronuncio correctament Madrí, o en el seu defecte Madriz, però ja mai a la catalana: Madrit. Bec aigua de la Sierra, i les meves canyes sempre van ben acompanyades per tapes generoses, i si no, demano "un tercio y un bocata de calamares, gefe". Que primer pareix que no, però tampoc és tant mala idea, això de menjar calamars amb pa. Perquè, sucar el pa amb tomàquet, un bon raig d'oli d'oliva i un pensament de sal, "pa qué"?

Obro el diari per la secció d'esports per vore que fa l'Atleti: el Kun encara està mig lesionat però De Gea cada dia és més gran. Aquest any promet. Ara ja cantussejo les cançons de Sabina situant-les, cada cosa al seu lloc, aquí això i allí allò: Pongamos que hablo de Madrid. I surto els caps de setmana amb els meus col·legues de Madrid a fer unes copes per Malasaña, que aquí la gent surt més que a Barcelona. I els diumenges per la tarda, a descansar al Retiro. Ei, i vosaltres direu que no, però la veritat és que la Curri Valenzuela té la seva gràcia. I estic a punt de comprar-me la samarreta d'Iniesta, però la del dorsal 6, que aquí és porta molt.

Arribats a aquest punt, hem retracto públicament del meves últimes paraules sobre el Km. 0. Perquè, ben pensat, per algun lloc s'han de començar a contar els números, no? I tots els ous tenen un rovell, que és per allí on comencem a sucar el pa, perquè és el més bo. I, hi ha algú que no es mire el melic, de quan en quan? I anant més enllà, fins i tot ja m'agafa una mica de picor i de catalanofòbia. No, si al final, m'hauré de fer l'harakiri i tot. Deuen ser els 650 metres d'altitud, que ja no m'arriva prou oxigen al cervell. Jo, que sóc tant mediterrani... Dec estar confós.

Nota 1: crec que no he pogut enganyar a ningú. Els que hem coneixeu haureu vist de seguida que tot això no és més que una broma. Un excusa per intentar fer un crònica de Madrid, dels madrileños i les madrileñes, del Oso y el Madroño, entre la caricatura i la realitat, i una mica provocadora. De fet, encara no m'he atrevit amb el bocadillo de calamares. M'hauré d'omplir de coratge.

Nota 2: si algun amic de Madrid ho llegeix, haurà sabut també de seguida que és una broma sense cap ànim d'ofendre, "des el respeto y el cariño, que me tratais muy bien!". Però, perquè estic escrint en castellà? Si heu arribat fins aquí, ja haureu vist que el traductor està al fons a la dreta ;)

ALCALÁ DE HENARES

Tot i que ara estigui ben bé el mig de la ciutat, la Puerta de Alcalá era una de les antigues portes que donaven l'entrada a l'antiga vila de Madrid. En direcció contrària, s'agafava el camí d'Alcalá que, algunes desenes de quilòmetres enllà, conduïa cap a Alcalá de Henares. Per aquells anys hi va néixer un tal Miguel de Cervantes, a qui això d'agafar la ploma i el tinter l'inspirava i es va fer famós per escriure, entre d'altres, El Quixot. Hi ho devia fer bastant bé, perquè durant molts i molts anys, ha estat de lectura obligatòria a l'institut, fins avui. O almenys, ho era quan jo hi anava.

Alcalá és també coneguda i visitada per la seva antiga i famosa Universitat, fundada pel Cardenal Cisneros, i per ser actualment ciutat Patrimoni de la Humanitat. Però més enllà d'aquesta i altres coses, Alcalá sempre anirà lligada al nom de Cervantes. Primer, perquè van tenir la sort de que nasqués allí. I després han estat prou intel·ligents per montar la paradeta al seu voltant. Com ha de ser. Personal i anecdòticament, Alcalá sempre m'havia fet gràcia, perquè la gent l'havia confós sovint amb el meu poble. "D'on ets tu?", "d'Alcanar", "d'Alcalá?", "No, d'Alcalá no, d'Al-ca-nar."

Recordo també quan fa uns pocs estius vaig estar a l'idíl·lic poblet anglès d'Stratford-Upon-Avon, on va néixer William Shakespeare pocs anys anys després de Cervantes. I on també van aprofitar-ho per montar el xiringuito. Com ha de ser. Seguint la ruta, haurem de tornar a València, on va néixer Joanot Martorell bastants anys abans que Shakespeare i Cervantes. Perquè, allí també han montat la paradeta del seu escriptor, com ha de ser?

MADRID, KM 0

A dalt i al mig de la meseta, amb la famosa placa del quilòmetre zero de Madrid sota els peus. Allí on algú, amb un escaire a una mà i un cartabó a l'altra, hauria pensat ja fa un temps: "Això serà l'origen, el 0. Des d'aquest punt, començarem a contar els números i donarem nom a les coses. Aquí començarà tot." I aquest protagonista de la història ho va parir ni més ni menys que a la Puerta del Sol. El sol, al centre del sistema, contemplant com tot allò conegut gira al seu voltant i en depèn. És el món dels símbols i del simbolisme, que mai no és ni innocent ni és per casualitat. Ara li veig tot el sentit a aquella famosa frase del segle passat, o de l'altre: ¿Usted de dónde viene, de provincias? Això és centralisme, tota la resta són tonteries. Ara he vist, també, que a Barcelona -que dit sigue de passada també pateix d'aquest mal- el senyor de l'escaire i el cartabó era un aficionat.

MILANO

Diuen que si vas de Torí a Milà, a Torí no has de dir que vas a Milà i a Milà no has de dir que vens de Torí. És això de les grans rivalitats entre ciutats, que des de fora no s'entén massa però des de dins es viu amb tota la passió que es mereix.

Milà forma part d'aquell selecte grup de ciutats que no són la capital del seu país però ni falta que els fa, perquè sense ser-ho, ja actuen com a tal. Milà és la capital econòmica d'Itàlia. I és la capital europea de la moda, només en competència amb París. El tòpic diu que els milanesos i les milaneses caminen orgullosos pels carrers del centre de la seva ciutat, ben pentinats i exhibint les seves millors gales, amb trage i corbata ells, amb vestit elles, i amb la mirada d'agradar-se a un mateix. El tòpic sempre és el tòpic, però a Milà el tòpic s'aproxima molt a la realitat. Igual d'orgullosa com els seus ciutadans s'alça l'espectacular catedral sobre la Piazza del Duomo al mateix centre de la ciutat. I igual de sobèrvia, a la mateixa plaça, la galeria Vittorio Emanuelle II. Més modestament circulen els nombrosos tramvies pels carrers del costat, sense parar, un darrera l'altre. Li donen una pinzellada més entranyable i quotidiana. Alguns més nous i moderns. D'altres de molts antics, i te'ls pots imaginar quasi en blanc i negre.

TORINO

Torí és una ciutat mitjana europea, bastant tranquil·la, amb poc menys d'un milió d'habitants. Capital del Piemont, ha estat tradicionalment un dels motors del potent i industrialitzat nord italià, amb les seves grans empreses i indústries. Té una única línia de metro, que arriba a les portes del centre de la ciutat, que destaca -pot ser per això- per està ple d'autobusos i tramvies i també per ser racionalment quadriculat. Les ulleres fosques s'han quedat a l'hotel, perquè només hem vist el sol transalpí l'últim dia. I ha plogut. Segurament, plou sovint. Pot ser per això, la ciutat està plena de grans avingudes amb molts i molts de porxos, que li donen elegància a la ciutat i amplitud als carrers. De manera que pots passejar tranquil·lament mentre plou a bots i barrals. Banyada pels rius Po i Dora, en destaca l'antiga part romana, el quadrilatero romano com diuen els torinesos, ideal per fer l'aperitivo -per la nit-, i les grans avingudes -amb porxos, com no-, com la Via Po i la Via Pietro Mica, i les més comercials, Via Roma i Via Garibaldi -aquesta última, sense porxos-. I enmig, tot ple de places, com la Piazza Vittorio Veneto -una de les més amplies del món- o la Piazza Castello, al centre de la ciutat, on està el Palazzo Reale -que va ser la residència oficial dels Saboya- i del Palazzo Madama.

Al final, no hem estat a Delle Alpi. I m'haguès agradat, perquè sempre he simpatitzat amb la Juventus de Torí. M'agradava l'equip que a finals dels 90 que va guanyar la Lliga de Campions, amb jugadors com Zidane, Vialli, Ravanelli, Francescolli, Del Piero o Deschamps. Però a Torí val més no parlar massa de futbol, perquè tu seràs pretensiosament del millor equip del món i ara la Vecchia Signora sobreviu per la meitat de la taula del Calccio. Encara no s'ha recuperat del descens administratiu de fa pocs anys a la Serie B, d'un equip que havia guanyat l'Scudetto i, tot i que va conservar al seu porter Buffon -això és amor als colors-, va perdre la majoria dels seus grans jugadors, com Vieira, Zambrotta, Cannavaro o Ibrahimovíc. Un moment, he dit Ibrahimovíc?

SALAMANCA (la gent)

Només per a un sector molt minoritari de gent de Salamanca un català és una cosa extranya, aliena, com d'un altre planeta. I més si és un català que està allà per anar a l'arxiu de la guerra civil, llavors pot ser fins i tot perillòs. Sense coneixe'l de res, li poden preguntar que pensa de l'Estatut, del finançamant, i evidentment del trasllat dels "papers" a Catalunya.
Però per això mateix, com que es tracta només una minoria, la major part de la gent tracten a un català a Salamanca d'una manera normal, com tractarien a un surcorerà, a un senegalès o un moscovita, o als nombrosos estudiants estrangers que hi estan. Per això, no el jutgen pel lloc on ha nascut, sinó pel que diu i pel que fa. Per això també, alguns fins i tot el reben amb un somriure als llavis, amb una mirada oberta, sincera i hospitalària.
Però el català a Salamanca també es troba catalans -els hagués trobat també si hagués anat a Corea, al Senegal o a Moscou-. Se'n troba al pis que comparteix, investigant a l'arxiu i se'n troba treballant-hi, d'arxivers. Per tot això el català a Salamanca s'hi troba molt bé, perquè la catalanofòbia -que existeix- és només d'uns quants.

SALAMANCA (la ciutat)

Salamanca és ciutat Patrimoni de la Humanitat. Té el privilegi de tenir la universitat més antiga d'Espanya, fundada el 1218 i la primera d'Europa que va obtenir el títol d'Universitat. Per això és cèlebre la frase castellana: "Quien quiera saber, que vaya a Salamanca." Destaca també per ser una ciutat amb dues catedrals, la nova -començada al XVI i acabada al XVIII- i la vella -del segle XII-, construida la primera just al costat de la segona, per la qual cosa costa distingir-ne la frontera. La distància de temps des que van començar la primera fins que van acabar la segona va acabar sent tant gran, que se'n poden resseguir els diferents estils arquitectònics. Però Salamanca és, per sobre de tot, una ciutat de convents, capelles, esglésies, col·legis i ermites, palaus i torres, edificis universitaris... i arxius (d'això ja en parlarem un altre dia). Però entre aquesta ciutat antiga d'edificis antiquíssims i religiosos, s'hi pot trobar la famosa granota -que explica la llegenda que han de trobar tots els estudians que volen aprovar-, un sorprenent astronauta, entre sants i bisbes, esculpit sobre una de les portes de la catedral nova, i fins i tot un home masturbant-se, al "Patio de Escuelas". Em deixava la Plaza Mayor, pot ser un dels racons més bonics de la ciutat i de la que els salmantins i salmantines n'estan més orgullosos.

GUARDA (PORTUGAL)

Diuen els portuguesos que Guarda és la ciutat més alta del seu país, tot i que no està situada a molt més d'un miler de metres d'altitud, però Portugal és un país baixet. Amb poc més de 30.000 habitants, Guarda és també la capital de Las Beiras. A poques desenes de quilòmetres de la frontera espanyola, comparteix amb els seus veïns castellans haver estat tradicionalment una terra de frontera, amb muralles i castells, "os castelos de fronteira". També n'hi han a Ciudad Rodrigo, ja a la meseta espanyola, o a Ávila, esplèndides, molt més aprop de Madrid.
A destacar que es pot fer aquest ruta, de Madrid a Portugal, per molt bones autovies. I noves, moltes de trinca. I rectes, de bon conduir. I amb poc trànsit i sense massa camions, quasi es poden comptar amb els dits de les mans. I gratuïtes, evidentment -això sembla tant obvi que no cal ni dir-ho-.
Però tampoc no cal acabar fent cap comparació, perquè les comparacions, com diu el tòpic, sempre acaben resultant odioses. Sense comparacions, és molt bonica Castella, i és molt bonic Portugal.

De vacances a Sète (amb memòria)

Hem estat uns dies de vacances a Sète, població costanera mitjana del Llenguadoc. Terra de bons vins i, just al costat de l'Etang de Thau, de bo i econòmic marisc, especialment ostres. Hem aprofitat per visitar també la ciutat gran que hi havia a la vora, Montpetller, i la Camarga, el delta del riu Roine. Que consti aquí que és millor el de l'Ebre. Ha estat un viatge curt però intens.

Tot i que la intenció de l'escapada era desconectar de tot, creuant la frontera per la Jonquera, no vaig poder d'estar-me de pensar que, ara fa 70 anys, milers de vençuts de la guerra civil van fer la mateix viatge en cotxe, en camió, en carro o a peu, per la carretera o pel mig de les muntanyes. Morts de fam i morts del fred, aquell hivern del 1939. Molts sense saber quin era el seu destí ni quan tornarien. Molts no hi van tornar mai. Alguns van anar també a parar a Sète. Sort que nosaltres, 70 anys més tard, hi hem anat de vacances.