LA SÍNDROME DEL TALP

Agafo el metro pel matí per anar a treballar, amb presses i encara mig adormit. Els meus companys de viatge -sempre més dels desitjables- són tots anònims i desconeguts per a mi. Me'ls miro un per un i tots fan cara de pocs amics. No se'n salva cap. Llegint el diari, escoltant música, mirant el sostre, o totes tres coses a la vegada, però tothom amb cara de pomes agres. Perquè serà? Perquè no passa això anant en cotxe, en tren o en avió? Serà com una espècie de síndrome del talp, perquè l'homo sàpiens no esta dissenyat per anar per baixterra? Serà que els espera un fatigòs dia treballant o buscant feina? Serà la monotonia rutinària de cada matí? Serà que jo estic cabilant totes aquests coses i ells estaran pensant en maldecaps, amb pensaments repetitius com "no arribaré a final de mes", "potser ja no m'estima", "no aprovaré ni un examen" o "el Barça no arribarà a Wembley". Ei! Un moment! Serà que jo no faig la mateixa mala cara que ells? No! Hem miro al mirall improvisat del vidre de la porta i em faig un somriure a mi mateix. Uf, per un moment m'havia espantat. La porta ja sobre. Pip, pip, pip, pip. Aquesta és la meva parada.

L'autor de la fotografia és Marcel·lí Sáenz. Font: elpais.es

GUARDA (PORTUGAL)

Diuen els portuguesos que Guarda és la ciutat més alta del seu país, tot i que no està situada a molt més d'un miler de metres d'altitud, però Portugal és un país baixet. Amb poc més de 30.000 habitants, Guarda és també la capital de Las Beiras. A poques desenes de quilòmetres de la frontera espanyola, comparteix amb els seus veïns castellans haver estat tradicionalment una terra de frontera, amb muralles i castells, "os castelos de fronteira". També n'hi han a Ciudad Rodrigo, ja a la meseta espanyola, o a Ávila, esplèndides, molt més aprop de Madrid.
A destacar que es pot fer aquest ruta, de Madrid a Portugal, per molt bones autovies. I noves, moltes de trinca. I rectes, de bon conduir. I amb poc trànsit i sense massa camions, quasi es poden comptar amb els dits de les mans. I gratuïtes, evidentment -això sembla tant obvi que no cal ni dir-ho-.
Però tampoc no cal acabar fent cap comparació, perquè les comparacions, com diu el tòpic, sempre acaben resultant odioses. Sense comparacions, és molt bonica Castella, i és molt bonic Portugal.

Alcanar - Barcelona, a la romana

Les deficiències de les infraestrucutres públiques de transport entre Alcanar en concret i les Terres de l'Ebre en general amb Barcelona no mereixen comentaris i són ben conegudes per tots aquells que les patim. Ens som molts, que per sort o per desgràcia, ens hem de desplaçar 200 km. A això si suma ara les obres a l'AP 7 entre Salou i el Vendrell que, amb l'ajuda de l'A7 entre Montroig i Tarragona -l'únic apunt bo- ens porten massa sovint a allargar el viatge per la nacional. Així, a menys velocitat, dura una mica més, i entre el paissatge del Camp de Tarragona i el Penedès, en destaquen les resten monumentals que els romans van deixar al voltant de la gran Tàrraco, precisament per l'antic traçat de la Via Augusta, la via que comunicava Roma amb les Columnes d'Hèrcules, que era com els romans anomenaven a l'estret de Gibraltar.

En sobresurt l'Arc de Triomf de Berà, a prop de Roda, que ara es contempla enmig d'una -de les moltes- rotondes que hi ha per la zona. Segons explica la Viquipèdia, va ser construït en època de l'emperador August sobre l'any 13 ac -a la carretera el senyal diu del segle I dc- i marcava els límits territorials que depenien de Tàrraco. També per la 340, i de nou per l'antiga Via Augusta, més a prop de Tàrraco, hi apareix la Torre dels Escipions, del segle I dc -segons la carretera-. Fins i tot té una petita entrada per fer un petit descans i veure-la amb calma. 

El viatge passa igualment llarg, però amb aquests petits detalls, diferent. Una vegada a l'autopista, les paradaes ja són per pagar el peatge. Esperem que no durin 2000 anys, com les coses dels romans.