 |
| photo credit: Zyllan via photopin cc |
Des que vaig sentir la cançó d'Els Amics de les Arts, la meua il·lusió és anar en un tren transiberià. Però avui he confirmat que m'hauré de conformar amb un transcatalà exprés creuant la #siberiana2012, que, per cert, al final no ha estat per a tant -de moment-. No he travessat el país nevat. Ni m'he pogut fer amic del conductor, que és un home innaccessible, cansat, monòton i solitari. Només m'he pogut creuar amb el revisor, però qui s'atreveix a fer-los broma a aquesta gent amb cara de pomes agres? I sí, he fet pipí, a l'estació de Sants, però he hagut de fer deu minuts de cua i no s'ha convetit en glaç: només sortita fum. Què us esperàveu? "País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència." "Al meu país..." la neu no sap nevar i els trens no saben anar. Que face fred, però que no gele la taronja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada