dijous, 22 de desembre del 2011

SOBRE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL

Encara fins avui ha arribat aquella consigna pretesament pacifista i conciliadora sorgida dels anys amnèsics de la transició, que ve a dir que la guerra civil (1936-1939) va ser com una baralla entre germans. Que tots en van tenir la culpa. Que tots dos bàndols van patir el terror de l'adversari. Que a tot arreu se'n van patir les conseqüències. Que van assassinar al pare, al germà o al tiet d'algú. Almenys quan jo hi anava, es podia sentir a l'escola i a l'institut. Encara ho podem escoltar en les converses de sobretaula, en tertúlies de taverna o en boca d'alguns polítics i periodistes. Fins i tot d'alguns historiadors.

Altres historiadors, i cada vegada més, ho han matitzat. Sí però no. Més no que sí. Bàsicament, no. En primer lloc, cal distingir entre un règim democràtic, que s'havia constituït després de guanyar unes eleccions democràtiques i entre una dictadura feixistitzant, que havia arribat al poder després d'un cop d'Estat militar. A partir d'aquí, hi va haver víctimes a la reraguarda en tots dos bàndols, però també amb diferències. En alguns casos, els assassinats eren incontrolats, a totes dues reraguardes, i podien ser fets per part d'elements de qualsevol partit polític o sindicat, que assassinaven en qualsevol lloc i sense cap tipus de judici previ. Aquest va ser el cas de la desaparició del President del FC Barcelona. En d'altres casos, aquests assassinats anaven precedits per un judici sumaríssim i sense cap tipus de garantia fet pel nounat Estat franquista, amb acusacions polítiques, com el famós  rojoseparatismo. L'exemple més significatiu és el del President de la Generalitat de Catalunya. En cap cas, però, no hi ha cap assassinat fet amb una sentència signada pel govern democràtic. Perquè, ja per definició, un govern que vol ser democràtic no pot fer un assassinat polític. Però no només això. Fins i tot, el govern de la Generalitat va protegir i va ajudar a fugir a aquells ciutadans que eren perseguits i amenaçats i que estaven en perill a la reraguarda republicana, com fou, per exemple, el cas del Bisbe de Tortosa. Una situació totalment impensable a la reraguarda del bàndol franquista.

Per tant, ja és hora de no amagar res i de posar definitivament sobre la taula tots els elements.  I cal interpretar els fets de la forma més crítica possible. I, alhora, defugir els tòpics fonamentats amb una innocència encobridora. Cal distingir entre un sistema democràtic -amb totes les imperfeccions que tingués- i un sistema dictatorial. La guerra civil no va ser com una baralla entre germans. Ni tots en van tenir la culpa. Les generalitzacions solen portar a l'equivocació.

1 comentari:

Lluket ha dit...

Josep, crec que és indispensable que natros que formem parts de generacions que hem nascut sota democràcia prenguem també part en l'assumpte. Com bé dius, hem de dir les coses clares i no caure en l'engany de "dixar allò del passat". En fi, a l'Estat espanyol mana algú que encara no ha estat capaç de condemnar la dictadura feixista, no?