La senyoria Maria surt de l'Hospital. Una petita operació, res greu. L'han atès molt bé. Com que el seu pare i la seua mare li van ensenyar a ser agraïda quan era menuda, dóna les gràcies al metge, a les infermeres i a tot el personal que l'ha atès. Malgrat la crisi, les retallades i les llistes d'espera, en surt molt contenta. Una cosa no treu l'altra. Pensa tot això mentre creua l'última porta que ja dóna al carrer, i s'atura i es queda pensativa. Tornarà i farà constar per escrit els seus agraïments a la professionalitat dels treballadors i les treballadores. Sempre ha sentit dir que les paraules se les emporta el vent. Com li deia el seu professor de llatí de l'institut, "verva volant sripta manent." Una frase que se li va quedar per tota la vida.
- Bon dia. Voldria fer constar el meu agraïment per escrit!
La dóna que l'atèn es fa lliscar les ulleres pel nas per veure-la bé, amb cara d'estranyada.
- No en tenim d'això. Si vol fer un suggeriment... o una queixa...
La senyora Maria surt de l'Hospital. Mentre es veu reflectida als vidres dels aparadors del carrer, pensa que sí, que, definitivament, estem en crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada