Fa ja una mica de fred. Encarem Els Ports i trobem a la dreta la mítica Font de Sant Pere. I una mica més amunt, el pantà, que presenta un aspecte lamentable, sense aigua, quasi buit. Més buit que mai. Se'n poden vore les antigues cases que normalment estan cobertes d'aigua, indicador irrefutabe de la sequera. Agafem, també a mà dreta, la pista de la Fou, cap a les Vallcaneres. Després, ja hem d'agafar la sendera per poder arribar a la Font del Retaule, que tampoc té massa aigua, com el pantà, i la poca que en queda està congelada, perquè allí encara fa mes fred, ja debem superar el miler de metres d'altitud.I després, ja arribem al Pi Gros. Espectaular. Tant alt que no veiem el final. La pinassa més grossa de Catalunya i més d'una trentena de metres d'alçada. Diuen que té més de 700 anys. Costa de fer-se'n la idea. I mirant-lo, et pots sentir bastant poca cosa. I després, continuant la pista de les Vallcaneres, encara trobem el Faig Pare -cliqueu a la foto-. No és tant espectacular, però és més bonic. Es creu que té uns 250 anys -bastant més jove que el Pi Gros-. Segurament ha de ser així, ja que té una aparença molt més saludable i forta. Ara ens queda la tornada. Jo no sóc cap expert de la muntanya, però anem ben acompanyats: no se'ns farà fosc. I hem puc quedar pensant. Dos arbres màgics. I misteriosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada