Aquell vell llibre al calaix, amb les pàgines grogues. El conte per anar a dormir. Un retrat antic, amb blanc i negre. Aquell silenci: la quietud. La immensitat de la nit. La immensitat de la mar. El vol trist dels estornells. El tren que ja se'n va. El gos que plora com ploren els gossos. Llàgrimes de novembre. Color negre fosc. La llar de foc sense foc: només la llum de l'espelma. La presència en la memòria. I l'arbre que creix. I aquell gest, aquella mirada, aquell somriure.
"Neix una nova edat de tu i de mi
que a cada instant ens fa el viure més clar;
amb tu reprenc el goig de caminar,
i en tu i per tu confio en el destí."
Miquel Martí i Pol
2 comentaris:
Sense l'oblit no hi ha mort... Sempre estaràs en natros.
Ens ha agradat molt el poema i ens has emocionat a tots...segur que ella també t'estarà agraïda.
Mai oblidarem el temps que hem passat amb tu, compartint tota classe d'emocions escoltant les cançons al piano.
Publica un comentari a l'entrada