Tot va començar fa unes setmanes:
-Jo també vull un Facebook! -em va dir, així de sobte-.
I jo li vaig contestar, sorprès:
-Com t'has de fer un Facebook, si tu només ets un bloc que passarà per la blogosfera sense pena ni glòria? I, a més, els blocs no en tenen, de Facebook.
I allí es va acabar la conversa. O això em va parèixer, perquè després va anar insistint, i insistint. Cada vegada més. Utilitzant aquesta vella però efectiva estratègia de fer-se pesat.
-Jo també vull un Facebook!
-Però, perquè vols un Facebook?
-Doncs per fer el que fa la gent normal: mirar el que fan els altres, fer el voayer pel forat del pany i i fer l'exhibicionista i explicar on vaig i què faig i amb qui...
-Ja, però això només ho fem les persones i les nostres petites misèries humanes.
I, davant del meu no rotund que vaig repetir fermament tantes vegades com em va insistir, va optar per la via ràpida i ara ja s'ha obert un Facebook. Sense el meu consentiment. Això és pitjor que pujar un adolescent. No se us acudeixi anar a la dreta i agregar-lo com a amic. Perquè al final, si la cosa va a més, voreu com agafa vida pròpia i se m'escapa de les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada