dilluns, 27 de setembre de 2010

BOCADILLO DE CALAMARES


Des de dalt de la Meseta les coses es veuen diferent. Tants dies a Madrid i ja començo a pensar i a somiar en castellà. Ja pronuncio correctament Madrí, o en el seu defecte Madriz, però ja mai a la catalana: Madrit. Bec aigua de la Sierra, i les meves canyes sempre van ben acompanyades per tapes generoses, i si no, demano "un tercio y un bocata de calamares, gefe". Que primer pareix que no, però tampoc és tant mala idea, això de menjar calamars amb pa. Perquè, sucar el pa amb tomàquet, un bon raig d'oli d'oliva i un pensament de sal, "pa qué"?
Obro el diari per la secció d'esports per vore que fa l'Atleti: el Kun encara està mig lesionat però De Gea cada dia és més gran. Aquest any promet. Ara ja cantussejo les cançons de Sabina situant-les, cada cosa al seu lloc, aquí això i allí allò: Pongamos que hablo de Madrid. I surto els caps de setmana amb els meus col·legues de Madrid a fer unes copes per Malasaña, que aquí la gent surt més que a Barcelona. I els diumenges per la tarda, a descansar al Retiro. Ei, i vosaltres direu que no, però la veritat és que la Curri Valenzuela té la seva gràcia. I estic a punt de comprar-me la samarreta d'Iniesta, però la del dorsal 6, que aquí és porta molt.
Arribats a aquest punt, hem retracto públicament del meves últimes paraules sobre el Km. 0. Perquè, ben pensat, per algun lloc s'han de començar a contar els números, no? I tots els ous tenen un rovell, que és per allí on comencem a sucar el pa, perquè és el més bo. I, hi ha algú que no es mire el melic, de quan en quan? I anant més enllà, fins i tot ja m'agafa una mica de picor i de catalanofòbia. No, si al final, m'hauré de fer l'harakiri i tot. Deuen ser els 650 metres d'altitud, que ja no m'arriva prou oxigen al cervell. Jo, que sóc tant mediterrani... Dec estar confós.

Nota 1: crec que no he pogut enganyar a ningú. Els que hem coneixeu haureu vist de seguida que tot això no és més que una broma. Un excusa per intentar fer un crònica de Madrid, dels madrileños i les madrileñes, del Oso y el Madroño, entre la caricatura i la realitat, i una mica provocadora. De fet, encara no m'he atrevit amb el bocadillo de calamares. M'hauré d'omplir de coratge.

Nota 2: si algun amic de Madrid ho llegeix, haurà sabut també de seguida que és una broma sense cap ànim d'ofendre, "des el respeto y el cariño, que me tratais muy bien!". Però, perquè estic escrint en castellà? Si heu arribat fins aquí, ja haureu vist que el traductor està al fons a la dreta ;)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si no vols endinsar-te de cop al bocata demana-te'l en "pantumaca" que t'entrarà millor, pero et recomano que ho faigues directament a palo seco: pa i calamars. Després de que set quede la boca aixuta com la llengua d'un gat, apreciaras moltissim mes en "pa en tomaca".
Pero en part, tens molta raó; a Madriz seu saven montar molt be.

Salut company, a ver cuan tornes ja, que em de començar a planificar la pròxima.

P.D.: Torre del Sol ;)

Peter Martin

Josep Sancho ha dit...

Suggerents i divertits comentaris, com sempre. La pròxima serà a Barcelona, que allí també s'ho saben -ens ho sabem- montar molt bé! Salut company!