Tanco els ulls i imagino que anem de vacances. Les anhelades vacances. Anem a l'aeroport i agafem l'avió que fa el trajecte més llarg, perquè anem molt lluny, a l'altra punta del món. Dormim i somiem durant el viatge. Arribem després de moltes hores de vol i ens sorprèn, just tocar amb els peus a terra, un clima extremadament càlid, que no caluròs. Estem en una illa perduda enmig del Pacífic que no cal situar sobre el mapa. Tot és tant exòtic: el paissatge, la gent, els animals. Ens parlen amb una llengua que no coneixem i ens comuniquem amb gestos. Intentem demanar algun refresc i ens porten un estrany licor autòcton que no té res a veure amb la cervesa fresca que jo volia, però que mmhh, està boníssim! Ens allotgem en un apartament que vam llogar abans d'arribar que en realitat resulta ser una cabana de canyes, just davant de la mar. Ens banyem cada dia en unes aigues tant transparents que ens podem veure els peus com es van obrint pas entre la sorra, abans de començar a nedar. Fem l'amor cada dia i cada nit. Devorem fruites tropicals i mengem peixos acabats de pescar, que encara cuegen quan els posem a rostir a les brases. Després sempre fem una migdiada, generosa. I anem coneixent la gent que viu allà, perquè de viatgers com nosaltres n'arriben molt pocs. I els intentem explicar coses del nostre país. I si no ens acaben entenent, els fem un somriure, que això és internacional, com riure. I ens agafa un punt d'anyorança, perquè estem tant lluny de casa... Però al mateix temps, allò no té preu. Si el paradís existigués, seria així. I van passant els dies i les setmanes. I arriba el moment. Què fem? Tornem o ens quedem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada