EL MEU POBLE

El meu poble és un poble normal. Té muntanya, modesta, i platja, normal. Ja té una mica més de 750 anys, ni molt vell ni molt jove. Té una església normal i una Ermita com moltes altres, tot i que per als canareus, i també per a les canareves, sempre serà la millor. Pura devoció. Ni massa gran ni massa menut, prou per conèixer més o menys a tothom sense acabar de conèixer a ningú. "Este, que és el fill de tal, i treballa d'això. Saps qui vull dir, no? Que és el germà de la cosina del que té la finca al costat de la meua." "Sí, me penso que sí -que en realitat vol dir que no, però què és igual, que el nom no fa la cosa-."

El meu poble és un poble normal, com la majoria de pobles de la comarca. Allunyat de la ciuat, una mica oblidat per les circumstàncies, on conviuen vells i joves, i nouvinguts de països de l'est. Amb la seua història, les seues festes i les seues tradicions. Amb el seu parlar, nordoccidental de transició o tortosí, però cada vegada més ebrenc. Però amb el seu accent peculiar i les seues paraules, que ja el fan diferent dels pobles del costat. És un poble treballador, com cap altre. Dit aquí pareixerà una mica pretensiós, però és una fama guanyada a pols i que és pot corroborar per les contrades. I és un poble que, en les seues festes, també s'ho sap passar molt bé. Algun poble té més festes majors que el meu? Xalera.

El meu poble és un poble normal, com molts altres, però que té una cosa especial que no té ningú més i que el fa diferent a la resta. Els Prats -en majúscula-, aquell petit trosset de terra a uns centenars de metres de la mar. Prou a prop per a que puge la brisa fresca i salada de la mar. Amb la seua caseta i el seu rafal, el seu hortet, i amb una mica de sort, la seu mota. On els domenges és fan dinars familiars, evidentment amb paella, i ve el cosí que viu a Barcelona, la germana que treballa a Tarragona, i la resta de la família, que estan tots al poble, però que només es reuneixen tots junts en domenge. Al costat d'aquesta versió del Prat com a espai de trobada, familiar i d'amics, també està el Prat entès com refugui. Quan un canareu vol estar tot sol, posem per cas a l'hivern, se'n va al Prat. Si té el mòbil apagat i el busques però no el trobes, el trobaràs al Prat. Perquè és el seu petit espai dins del seu món. I allí està tranquil. Content o trist, però tranquil.

A part d'això, que és només una anècdota, i de moltes altres coses, i de que ens l'estimem molt, moltíssim, Alcanar és un poble normal, com molts altres.