La Cisterna del Vall d'Alcanar és un lloc especial. Va ser (re)descoberta als anys 90, quan es va enderrocar l'Ajuntament vell per construir-hi el nou. Només baixar-hi, la seva olor plena de frescor recorda a la dels temples i els llocs sagrats. No deu ser per casualitat, que s'hi fan casaments civils. Es com si encara fes la olor de la frescor de l'aigua, quan s'hi acumualva. L'aigua que a la nostra terra -com a totes les terres- ha estat i continua sent vida. L'aigua amb la que regaven els nostres pagesos avantpassats. Dissabte per la tarda fèiem el correllengua d'Alcanar, organitzat per Lo Casal Aixumara. Vam escoltar com havíem de conservar el nostre dialecte de la nostra terra, sense castellanitzacions, però també sense estandaritzacions més pròpies de la Catalunya central que de les Terres de l'Ebre, on encara contem en "dèsset", "dívuit", "denou", fins a "lo rader" número i "minjem" "catxels" i "abadejo". Tot i que haguem perdut paraules tant boniques com la d'"aixumara", que des de Lo Casal volem recordar.
Vam sopar "pa en tomaca" i embotits i vam escoltar al jove cantautor de Torrent (l'Horta de València) Pau Alabajos, acompanyat de la violinista Laura Navarro. Van recitar poemes i van tocar i van explicar els significat de les seves cançons, amb clares inspiracions fusterianes i referències del món de la cançó, arriban als 50 anys d'"Al Vent" de Raimon. Al final li vam comprar, i ens va signar, "Teoria del cas", el seu últim disc. Un dels poemes musicats va ser "Comptat i debatut":
"Comptat i debatut
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,
amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat,
venut a la divina providència:
som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura,
no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal,
sanament regionalista,
educadament dòcil,
infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,
que assumeixen el rol indigne d’engranatge,
que demanen permís per anar al lavabo
i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions,
capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi,
que nega i neutralitza però no basteix,
que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat,
que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:
retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,
governants que són titelles dels empresaris,
amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,
taxistes furibunds i altres bestioles de Déu."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada