Jas des del segle XIX, la construcció de l'Estat liberal ha anat lligat, amb major o menor èxit, a la construcció d'una cultura política democràtica, on el dret a vot s'ha anat estenent progressivament des del sufragi censitari -on només podien votar uns pocs- a l'anomenat sufragi universal. En aquest llarg procés, diversos col·lectius, relacionats amb la renda, el gènere o la procedència han anat adquirit el dret a anar a les urnes, malgrat la dura oposició dels seus detractors. Però també uns altres col·lectius, els pobles que són nacions, tenen aquest mateix dret. El dret a decidir. El dret a l'autodeterminació.
Aquest dret, reconegut per les Nacions Unides i per la immensa majoria de la societat catalana i occidental, per la Gran Bretanya respecte a Escòcia i pel Canadà respecte al Quebec, és encara avui no reconegut per amplis sectors polítics, mediàtics, socials, religiosos i econòmics de l'Estat espanyol, que divaguen entre l'oposició explícita i el silenci còmplice. Ja entrats en la segona dècada del segle XXI, oposar-se al dret a decidir és tenir por, pànic, a les urnes. És oposar-se a la democràcia. I és, també, tenir la batalla perduda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada