DESTROSSANT CARABASSES

Vam descobrir Smashing Pumpkins en una cinta de casset d'un company de l'institut. Recordo que estava mal gravada, molt mal gravada -coses de l'era predigital-. Segurament havia estat copiada moltes vegades i estava una mica destrossada. A més, portava una inscripció al paper adhesiu amb llapis i amb molta mala lletra: Smashing Punkies. Quan els missatges passen per moltes mans, sempre s'acaben distorsionant. Però allò en tenia ben poc de punk. Era una altra cosa.

Durant aquell anys, la banda de Chicago estava consagrada, després de sorgir amb força amb els tres primers discos, que ja són ara una espècie de trilogia de culte: Gish (1991), Siamese Dream (1993) i Mellon Collie and The Infinite Sadness (1995). El 1998 havien publicat Adore, però ja no va ser ben bé el mateix. Es van acabar separant l'any 2000, mentre llençaven Machina. Amb tot, el grup es va reunir novament just ara fa cinc anys, i uns mesos després publicaven l'úlim disc, Zeitgeist (2007).

Ahir a la nit vam poden sentir les cançons del nou disc que sortirà al 2012, Oceania, a més d'alguns dels vells clàssics de sempre. Sempre m'ha fascinat, i ahir va quedar corroborat, la gran virtut del grup, per passar del so més fort i dur a la melodia més harmònica i tranquil·la. Fins i tot a la mateixa cançó. Crec que ningú ha fet mai això tant bé, i tant difícil. Amb tot, alguns van criticar, decebuts, la falta d'originalitat i de potència. Per força s'ha de notar que Billy Corgan és ja l'últim membre sobreviscut de la banda originària. Però no hi estic d'acord. Crec recordar que estem a l'any 2011, i no als anys de la cinta de casset. No en va, els anys passen i pesen. La gent canvia, experimenta, busca coses noves, evoluciona. Ningú es pot passar tota una vida tocant les mateixes quinze cançons. Ni cuinant el mateix plat. Ni recitant la mateixa poesia. Res és etern, només els discos.