S'estava a punt d'acabar la primera meitat. 0-1 en contra i 1-0 al partit d'anada. El temps passava i les possibilitats s'esvaien. Els nervis i la tensió sempre tallen l'ambient en els partits de les grans ocasions. Un ascens històric a primera divisió bé s'ho val. Falta a la frontal de l'àrea. Ben centrada, però potser una mica lluny per intentar un llençament directe. Els jugadors de l'Elx deixen l'espai perquè el lateral esquerra agafe la pilota. És l'autoritat i la jerarquia que marca l'eficàcia dels bons llençadors en les jugades a pilota parada. Perquè, a més, és també aquell carriler que puja la banda com pocs. Aquell jugador total que defensa i ataca. Un dels puntals de l'equip. Llueix el 21 a l'esquena, en memòria del seu amic desaparegut, Dani Jarque. Edu Albacar llença un fort xut, centrat, però molt potent. Només aquells qui no han vist l'efecte enverinat de l'esfèrica atribuïran precipitadament el gol a l'error del porter, sense veure els mèrits del llençador. Però, perquè no quede cap dubte -el futbol sempre porta debat i polèmica- torna a agafar la pilota en una segona falta, quasi consecutiva. Calcada a l'anterior, però més a prop, i més perillosa. Aquesta cop de rosca cap a l'esquerra, i el porter només s'ho pot mirar. Gol -golàs!- imparable. El Martínez Valero embogeix. El que semblava impossible és ara més a prop que mai. Un tercer, ja a la segona part, fa efectiva la remontada i el passi a la final. Gols de primera. La màxima categoria ja és a tocar. Molta sort Eduardo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada