dijous, 3 de febrer de 2011

TOT ÉS POSSIBLE

Quan era menut, com tots els xiquets, volia ser futbolista. Mirava el Dream Team per la tele. I sommiava en ajustar-me les mitges a l'alçada dels genolls mentre escopia al terra. I portar el 7 a l'esquena. I concedir entrevistes als micròfons, i dir i repetir una vegada i una altra aquells tòpics previsibles, com "el futbol és així" o "hem d'anar partit a partit". Al final, no vaig anar més enllà de jugar amb els companys de classe al pati de l'escola o amb els amics pels carrers del meu poble. Res fora de la normalitat.

Quan em vaig fer més gran, com molts adolescents, volia formar un grup de música. Somiava en arrribar a ser un rockstar. Ja sabeu: sex, drugs and rock'n'roll. I composar cançons buscant acords impossibles amb la guitarra. I fer gires internacionals. I llançar-me des de l'escenari sobre el públic. Al final, amb els amics de l'institut, vam acabar fent una maqueta malgravada en una cinta de cassette -una cinta de cassette!- la distribució de la qual no va sortir del mateix grup. Tot un èxit interpersonal.

Perquè, al cap i a la fi, com molta gent, al final t'acabes guanyant les garrofes com pots. I sense queixar-se, que hi ha gent que no té feina. Perquè quan ets més jove, et penses que et menjaràs el món. I quan et fas més gran, veus com el món se't menja a tu. Per això, quan parleu amb un xiquet que està jugant a futbol pels carrers del seu poble, no li pregunteu, fent-li un pessic a la galta: "I tu, què vols ser de gran?". Pregunteu-li millor: "I tu, que podràs ser de gran?" Punt i final.

Aquest post podria perfectament acabar aquí, en la resignada realitat. Però no ho farà. Perquè, hi ha alguna raó perquè ho hauria de fer? Perquè, només deixarrem d'arribar allà on volem quan començarem a renunciar-hi. I, perquè renunciar-hi, si Ferran Adrià va començar rentant plats en un restaurant i va acabar sent el millor cuiner del món? Tampoc no cal arribar tant llunt, sinó, només, fins allà on ens proposem. Tot és qüestió de persistència, treball, i una mica de talent. Com l'inventor de la bombeta, que explica la llegenda que va veure com li petaven les primeres 999 bombetes que va provar i, la que va fer 1000 -Eureka!- va fer llum? Què hauria passat, si s'hagués desanimat a la que feia 6 o 7? Ara estaríem tots a les fosques!

Perquè, com va dir el poeta, "tot està per fer, i tot és possible". Perquè, com va dir el cantautor que cantava poemes del poeta, "no avareteixis el somni".

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Inspirador com sempre Josep. M'ha recordat una cançó que he sentit avui a la radio: "només es viu dues vegades, una per tu i una per als teus somnis". Una abraçada.
Per cert, tens encara la maqueta?

Peter Martin

Josep ha dit...

Gràcies per la teva participació al bloc, Sir Peter. Jo em pensava q la maqueta la tenies tu, no!? Abraçada!