dijous, 13 de maig de 2010

M'AGRADEN "ELS AMICS DE LES ARTS"

La pàgina web d'Els Amics de les Arts, porta el sotstítol "Avançat al teu temps, digues que t'agraden Els Amics de les Arts". La cita, amb la dosi d'humor corresponent que sempre porten les seves lletres, és pura exageració. Però la veritat és que aquest grup novell ha representat una mica d'aire fresc dins de panorama musical català, que ja li calia. Ha estat, d'agluna manera, alguna cosa nova. La música, els estils, les tendències -com totes les arts a la vida- avancen quan surt algú fa alguna cosa diferent. El temps dirà si s'acaven avançant al nostre temps.
El seu últim disc, Bed & Breakfast, està ple de cançons, en les quals ens podem identificar fàcilment la gent de la nostra generació. Aquells i aquelles que vam néixer en els primers anys de la democràcia, que ens vam passar moltes hores davant la tele mirant dibuixos d'Akira Toriyama, i que hem vist com el Barça guanyava una copa darrera una altra. Aquells que ara, ja som una mica més grandets...
Ara ja me'n vaig una mica per les rames, però molts d'aquests temes surten reflexats a les cançons, com 4-3-3 o Untituled. Només volia dir que Els Amics de les Arts molen. Te'ls recomano. Em permeto la llicència d'avançar-me al meu temps: m'agraden Els Amics de les Arts.


La primera, i potser la cançó més bona del disc, és Jean-Luc:

"
Ens vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. El meu plan era tornar aviat però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Se'ns va fer tard. Va dir: "No agafis pas el cotxe. Si vols et pots quedar, que al pis hi tinc quarto exprés per convidats".

"Et deixo aquí sobre un cobrellit perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs. Si tens gana o vols aigua tu mateix pots fer com si fossis a casa".

La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment mal interpetable. Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable.

Però allà no passava res, només aquell silenci trencat pel meu somier. Potser no era el seu tipus, millor que no fes res. I en una paret al fons imprès en blanc i negre hi havia un pòster d'en Godard. Potser ell em podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.

Ell va dir que en casos com aquests no es tracta de ser més guapo o més lleig sinó d'estar convençut de fer-ho. Jo vaig dir-li: "Ja, però si ara hi vaig i ella no vol després què? Després tot això acaba siguent un rotllo patatero".

Em va convidar a fumar i en un plano-seqüència una frase magistral "Una dona és una dona. No et preocupis, tant se val".

L'endemà vam esmorzar, ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc. "



3 comentaris:

http://gemmamasdeu.wordpress.com/ ha dit...

M'encanten els amics de les arts!

Jean Luc estar molt bé però a mi també m'agrada molt "A vegades" i "les meves ex i tu".

Peter Martin ha dit...

Hola Josepet, jo diria que tenen mes discos: * (2005) Catalonautes
* (2006) Roulotte Polar
* (2008) Castafiore Cabaret
* (2009) Càpsules Hoi-poi
Felicitats pel blog, ets un crack literari

Josep Sancho ha dit...

Gràcies per la teva aportarció Sir Peter Martin, això ja està corregit!
Fins a la Trobada! Lo vais a flipar, palabra!