dimecres, 9 de desembre de 2009

HOPENAGHEN


Des que l'home és home, i la dona és dona, s'ha tingut la concepció que la naturalesa era un tot del tot superior a l'ésser humà, contra el qual s'havia de lluitar per preservar l'espècie i millorar la seva qualitat de vida. És pensava així a la prehistòria, quan es va començar a dominar el foc, a domesticar animals i a fer agricultura, a l'edat antiga, quan es va començar a dominar la navegació pels mars, a l'edat mitjana, quan es va anar guanyant espai als boscos, tant misteriosos com interminables, o a l'edat moderna, al final de la qual va començar el procés d'industrialització que va portar a l'època contemporània.
És en aquesta revolució industrial, encetada des dels països occidentals i exportada a la resta del món, amb un protagonisme cada cop més acusat dels anomenats països emmergents, com la Xina o l'Índa, quan ha anat canviat aquesta concepció, hi cada cop més gent a deixat de creure que l'amenaçat era el planeta, i no l'home. Vam arribar així fins a Kioto. I arribem així fins a Hopenaghen, que és com s'ha batejat a la ciutat de l'esperança. Anant una mica més lluny en aquesta seqüència històrica, Greenpeace s'ha aventurat a la futorologia, amb una campanya publicitària en que es pot veure a dirigents polítics demanat perdó per no haver aturat el canvi climàtic a Copenahen 2009.
Esperem que no hagin de fer mai. Els nostres fills i nets, es preguntaran: "com van poder veure els nostres avantpassats els desastre i no van fer res per aturar-lo." I al final arribaria la paradòxa: l'amenaçat és, en el fons, la pròpia espècie humana, les futures generacions. Un cop desapareguts el humans, el planeta, a la llarga, s'acabaria regenerant. És sempre la pròpia espècie humana la que està en perill, l'única espècie que es podria acabar autoestingint.