PARTICIPACIONS PREFERENTS. PARLEM?

Font de la imatge: www.aicec.adicae.net

El 30 Minuts del passat diumenge 3 de juny, que portava per títol "I els meus diners?", va treure a la llum pública el tema, encara tabú en la majoria dels mitjants de comunicació, de les Participacions Preferents, que li van donar al programa els millors resultats d'audiència de la temporada. Aquesta demnanda d'informació per part de la societat s'havia vist frustrada per uns mitjants de comunicació que havien donat escassíssimes referències puntuals sobre aquest tema. Una situació bastant inexplicable, si tenim en compte que només a Catalunya hi podria ver uns 300.000 afectats i a tot l'Estat es calcula que uns 60.000 milions d'euros podrien estar atrapats en aquest productes financers. L'explicació -coneguda per tothom- no és altra que la llei del silenci imposada per la gran influència bancària sobre els mitjants de comunicació mitjançant els contractes publicitaris -tant en mitjants públics com privats- cosa que genera un gran dèficit democràctic en la nostra societat.

Com s'explica en el documental, sobretot després de l'esclat de la bombolla immobiliària, el sistema bancari es va llençar a la caça i captura dels estalvis de famílies amb un perfil financer conservador que, sense voler còrrer riscos, tenien dipositats els seus diners bàsicament en productes segurs com comptes corrents, comptes d'estalvi o dipòsits. Per això, en la gran majoria dels casos, se'ls oferia als clients un producte venut com a segur amb la promesa de disposar dels seus estalvis en plaços de 24 i 48 hores quan, en realitat, es tractava de productes de l'eninyeria financera d'alt risc i amb un venciment perpetu. La clau de volta de l'engany és basava en l'abús de confiança del personal de les oficines bancàries als clients "de tota la vida". De paraula, se'ls explicava una cosa. Per escrit, en uns contractes només desxifrables per experts en la matèria, es tractava de quelcom ben diferent. Molt sovint, en el procés, s'incumplia la directiva MiFID (Directiva de mercats i instruments financers), segons la qual l'entitat efectuava -molt sovint de forma fraudulenta- un test de conveniència per comprovar els coneixements financers del client que, en general, eren insuficients per comprar un producte complex i d'alt risc. Sobretot si tenim en compte que el perfil més habiutal d'aquesta estafa és el d'una persona jubilada, que ara veu com ha perdut els diners que havia anat estalviant durant tota la seva vida.

Cal dir que la gran majoria d'entitats bancàries -a excepció de les entitats de finances ètiques- han participat d'aquest engany. Moltes de les quals es van negar a ser entrevistades en el documental. També s'hi va negar el Banc d'Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), òrgans que, suposadament, haurien de treballar en el control d'aquests casos fraudulents. El cas de les participacions preferents no és sinó un dels exemples més clars de la crisi econòmica que ens afecta actualment i de la irresponsabilitat i la incompetència del sistema bancari en general. Certament, es tracta també d'una de les grans estafes dels últims anys, que ha afectat -no per casualitat- als sectors socials més indefensos i vulnerables.