dijous, 7 d’abril de 2011

CALÇOTADA

S'acaba la temporada de calçots. No se perquè, pot ser ningú ho sap, però des de fa uns anys els calçots i les calçotades s'han posat de moda, entre molts d'altres llocs, per les comarques de l'Ebre i del Sénia o, almenys, al meu poble. Perquè aquí sempre hem estat molt de jotes, de bous i de tords, però ara també, una mica ja de calçots. Calçotades entre amics, amb la família, amb el club esportiu o l'associació de torn. De celebrecions i commemoracions. D'aniversari. Sempre amb aquell component indestriable de sociabilitat. Perquè en això dels calçots, hi ha molt de ritualitat i d'escenografia. On compta tant la preparació com el resultat final. Com els adolescents que emboliquen herba.

A destacar que aquest any, per primera vegada, vaig fer una calçotada a Valls, que vindria a ser com si fos musulmà i anés a la Meca. Allí es nota aquell saber fer, la saviesa gastronòmica transmessa de generació en generació. L'originalitat genuïna. La patent. Però, perquè no dir-ho, un centenar de quilometres al sud, n'estem aprenent. I cada any ja ens surten millor. No hi ha calçots com els de Valls, però el calçot ha deixat de ser un símbol local o comarcal per passar a ser, també, un simbol nacional.

Font: la imatge és de monestiravellanes.wordpress.com.