dissabte, 14 de novembre de 2009

LA BATALLA DE L'EBRE (IV)

Amb la mort de Franco el 1975 i amb l’inici del procés de transició política, es va elaborar un nou marc polític, i alhora, de retruc, una nova política de memòria que trencava amb la incautació del franquisme de la memòria de la guerra civil, que mai va acabar de tornar a la ciutadania. Però els derrotats el 1939 i els seus hereus, després de vàries dècades de repressió com a font de legitimitat política i històrica per part del franquisme, passaven, des d’aquell moment, a la renúncia de la seva memòria. L’atmosfera pactista i conciliadora de la Transició va eludir un autèntic debat i un consens real sobre el contingut de la memòria. Una situació entre l’”amnèsia col·lectiva” i el “tots van ser culpables” o “la guerra la van perdre tots”.

Va ser en aquest context quan s’entén que van haver de passar més de vint anys des de la mort de Franco per trobar les primeres accions de recuperació de la memòria històrica de la batalla. Una de les primeres accions es va produir el 1988 quan es va col·locar al poble antic de Corbera d’Ebre “La Bota”, una obra conceptual en forma de poema visual en record de “tots els combatents antifeixistes que van lluitar per les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya.” I el 19 de setembre de l’any següent es va inaugurar un dels monuments més significatius de la batalla: l’efectuat per l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, organització formada pels soldats que van lluitar en ambdós bàndols. El van anomenar el Monument a la Pau, tot i que és conegut popularment com “El Dado”, amb la imatge d’un colom de la pau en la seva cara principal, en memòria de “tots els que varen combatre a la batalla de l’Ebre”. El monument es troba al mig d’un mirador habilitat que ofereix unes òptimes vistes del camp de batalla. Posteriorment, els anomenats “biberons” han acudit cada 25 de juliol per a commemorar la creuada del riu d’aquell mateix dia del 1938, a més de diversos actes commemoratius i d’homenatge, i trobades regionals anuals.

Un altre pas important es produí uns anys més tard. El poble antic de Corbera d’Ebre va ser destruït durant la batalla, i l’any 1993 la Generalitat el va declarar bé d’interès cultural de la categoria de lloc històric. La seva preservació ha permès actes posteriors, com els del 1998 en el seixantè aniversari de la batalla: durant el mes de juny es va inaugurar la rehabilitació de la plaça de l’església. Uns dies més tard, el 8 d’agost, es va erigir un monument expiatori a l’alt de los Aguts, a Mequinensa, en memòria de les víctimes de tots dos bàndols, de l’artista Javier Torres, en una cerimònia amb prop d’un miler de persones. La inscripció en aquest monument resulta significativa: “A tots els que van perdre, que van ser tots.

En un sentit contrari és significatiu el monòlit de la roca de la serra de Pàndols que està situat als jardins del Parlament Provincial d’Ontario, a Toronto (Canadà), inaugurat el 1995 com a reconeixement dels brigadistes canadencs que van participar en la Guerra Civil. En paraules de José A. Zorrilla, excònsol d’Espanya a Toronto, “El peñasco que conmemora su gesta lo trajimos desde Gandesa donde estos chavales dieron la vida con tanto desprendimineto como coraje.” També durant els darrers anys, i en aquesta mateixa línia, s’han col·locat plaques commemoratives a molts municipis britànics. Tornant a les Terres de l’Ebre, el 2003 es va erigir un monument en memòria dels brigadistes internacionals a Marçà. I un altre a Corbera d’Ebre, on cinc columnes de ferro simbolitzen els continents des dels quals van venir aquest voluntaris, sent dissenyades per a reflectir el sol, la qual cosa les fa visibles des de les muntanyes on va tenir lloc la major part de la batalla. Els veterans brigadistes internacionals van visitar la zona durant el novembre del 2001, anant a diversos pobles, com la Bisbal de Falset i a la cova que va ser hospital durant la guerra de Santa Llúcia, on van inaugurar una placa descoberta amb la inscripció a la memòria dels que van lluitar a la batalla en defensa de la República.

Però, al costat d’aquests nous espais, què ha passat amb l’antiga simbologia franquista? La majoria dels monuments erigits durant la dictadura -exclusivament a la memòria dels seus morts- han sobreviscut fins a l’actualitat, no sense debats que els qüestionen, sobretot pel que respecta al monument a la batalla de l’Ebre erigit el 1966 a Tortosa. Tot i estar situat al mig del riu, d’ocupar un espai central i emblemàtic de la ciutat, de produir una forta impressió en els seus primers anys, precisament a causa d’aquesta quotidianitat s’ha anat passant, paradoxalment, a la progressiva invisibilitat i indiferència als ulls dels ciutadans. Al cotat d’això, un sector de l’opinió pública de la ciutat el considera un símbol d’identitat local de Tortosa. Aquí la defensa del patrimoni com un factor d’identitat local és un tema recurrent, tot i que alhora molt polèmic. Amb tot, és tracta del gran símbol del franquisme a la batalla de l’Ebre, que en un país democràtic fora bo que passés de l’espai públic a l’espai museístic.

Altres casos, com el monòlit franquista al Coll del Moro a Gandesa, han canviat totalment la seva fisonomia. Aquest monument, actualment, està totalment ple de pintades i insults a favor i en contra del feixisme. D’aquesta manera, tot i la seva supervivència, queda lluny avui dels seus propòsits de memòria dels seus dies inicials. Tot i això, encara es pot llegir la inscripció original, “La provincia de Tarragona. Al Caudillo de España.” D’aquesta manera, les terres de l’Ebre és una de les zones de Catalunya on està més present la simbologia franquista

Des dels anys 80, ha proliferat arreu de Catalunya l’estudi de la història local i la recuperació de la seva memòria històrica. Aquesta tasca s’ha realitzat principalment al voltant de dos grans temàtiques: el patrimoni industrial i la Guerra Civil. En aquesta última, la batalla de l’Ebre ocupa un espai protagonista. El juliol del 1998, coincidint amb el seixantè aniversari de la batalla, es va inaugurar a Gandesa el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre, (CEBE). A més, aquest fet resulta important, per tractar-se del primer museu dedicat monogràficament a la batalla. L’abril del 2003 es va constituir el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), amb l’objectiu de crear “un conjunt d’espais, tant tancats com a l’aire lliure, que permetin al visitant entendre, copsar i interpretar què va significar per al territori, per al país i per a tota la nostra societat la que va ser la batalla més llarga, ferotge i sagnant de tota la Guerra Civil espanyola”. El COMEBE, ha anat ampliant progressivament els seus espais, conformant una ruta cultural i turística única a l’Estat.

Així doncs, l’estat de la memòria ha anat evolucionant al llarg del temps, partint d’aquell traumàtic 1938. Per a Josep Sánchez Cervelló i Pere Clua Micola, “la vida socioeconòmica, cultural i política no es refé mai més de l’impacte de la batalla. La població a les dues comarques on hi hagué els combats disminuí un 15% durant la postguerra i continuà decreixent les dècades següents. La repressió il·limitada i l’hostilitat dels guanyadors envers els derrotats facilitaren l’emigració, fent créixer el ressentiment i la desesperança. També els milers i milers de projectils escampats, la ingent destrucció de vivendes, propietats i infraestructures, com s’exemplifica a Corbera d’Ebre, ajuden a entendre el perquè la Terra Alta i la Ribera d’Ebre són de les comarques que tenen una renda més baixa de Catalunya.” Sens dubte, a més de la guerra civil en general, fou el resultat de la presència de la batalla més dura de la guerra civil.

Amb tot, i tot i les reticències de molts sectors polítics i socials, la situació actual és d’una política de la memòria per a la batalla de l’Ebre que va en augment, afortunadament, amb nous museus, monuments i projectes de restauració dels antics, o documentals, com el recent estrentat La Batalla de la memòria del director ebrenc Mario Pons. De fet, en aquests primers anys del segle XXI les accions de recuperació han estat tantes que es fan innombrables aquí. A destacar, per damunt de tot, la creació de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat, que ocupa bona part de la seva feina en la Batalla de l’Ebre, entenent-la com l’espai de memòria més important de tot Catalunya.

Amb tot, i a partir de les tesis de Pierre Nora, seguides, divulgades i matitzades per Stéphane Michonneau, en contra de la “memòria revelació”, la memòria és una (re)creació, un fenomen polític, social i cultural que es pot estudiar, un producte social i històricament produït per la societat en el present, on la història i la memòria s’oposen, per la qual cosa és possible constituir la memòria en objecte d’investigació històrica.

Acabant de celebrar el setantè aniversari de la batalla, caldria prioritzar, per damunt de tot, la memòria històrica com un recordatori a tots els éssers humans que hi van morir, des d’una perspectiva humanista, tenint en comte els elevats índexs d’analfabetisme del moment, la qual cosa implicava una elevada dosi d’arbitrarietat alhora d’elegir un bàndol en el qual situar-se, si no és que es feia simplement per sobreviure. Posteriorment, i des d’un punt de vista democràtic, seria bo de plantejar-la des d’una vessant del règim actual, reconeixent la memòria de tots aquells que van morir defensant la democràcia, formant la base de projectes educatius basats en la llibertat i la tolerància. Tant durant la República en general com durant la guerra en particular, hi ha haver una manca evident de cultura política democràtica general. Però el que resulta indubtable és la diferència democràtica entre dos projectes d’Estat i de país, la qual cosa no hauria de deixar indiferent al règim actual. De cara al desenvolupament del propi territori, utilitzar-la, després de fer-ho amb fins científics i històrics, museïtzant-lo, com a motor de desenvolupament cultural i turístic. Com han afirmat Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada, si la batalla de l’Ebre va arrasar aquestes terres, és de justícia que la seva memòria els ajudi en el futur. Finalment, i per damunt de tot, la memòria pot arribar a ser, i ha de ser-ho, també un element de democratització, de trobada i de pluralisme.

Fonts documentals: Entrevista a Benjamí Prades Tomàs, membre de la 3 Divisió, 33 Brigada Mixta, 134 Batalló i de l’Arupació de Supervivents de la Lleva del Biberó – 41, Alcanar, desembre de 2006; Josep SÁNCHEZ CERVELLÓ, Pere CLUA MICOLA, La batalla de l’Ebre: Un riu de sang, Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, Gandesa, 2005; Edmon CASTELL, Lluís FALCÓ, Xavier HERNÀNDEZ, Oriol JUNQUERAS, Joan Carles LUQUE, Joan SANTACANA, La Batalla de l’Ebre. Història, paisatge, patrimoni, Pòrtic, Barcelona, 1999; BESOLÍ, D. GESALÍ, X. HERNÁNDEZ, D. ÍÑIGUEZ, J.C. LUQUE, Ebro 1938, Inédita Editores, Barcelona, 2004; Estanislau TORRES, Indrets i camins de la batalla de l’Ebre, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990; Stéphane MICHONNEAU, Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mites, Eumo, Vic, 2001; Carlos FORCADELL, Gonzalo PASAMAR, Ignacio PEIRÓ, Alberto SABIO, Rafael VALLS (ed.), Usos de la Historia y políticas de la memoria, Prensas Universitarias de Zaragoza, Zaragoza, 2004; Identitat local i gestió de la memòria. Barcelona, 28 i 29 de novembre de 2003. Actes del VII Congrés d’Història Local de Catalunya, L’Avenç, Barcelona, 2004.