dilluns, 11 de maig de 2009

LA BATALLA DE L’EBRE

MEMÒRIA HISTÒRICA I USOS DEL PASSAT (II)

Per al règim franquista, la Batalla de l’Ebre es va convertir en un referent important. Durant la seva existència, la va utilitzat com un símbol de la seva victòria i com un instrument per a legitimar el seu poder, a partir de llibres commemoratius, de divulgació històrica –com els del sistema escolar-, de documentals, de segells o de monedes, però també actuant directament sobre el territori, monumentalitzant-lo amb creus, plaques i monòlits dedicats als seus morts. El règim reivindicava la batalla dins del context de la cruzada de la guerra civil, constituint tot un discurs sobre la memòria. L’homenatge a los caídos, en la terminologia de la cultura política del franquisme, va ser el primer acte portat a terme pel règim en aquest sentit. De forma molt primerenca, es van col·locar làpides als cementiris i als voltants dels pobles de la zona, ocupant amb una presència ben visible l’escenari dels combats. Com va recordar el discurs radiat de Franco, el sacrifici de tots aquells que s’honoraven era la base sobre la qual es construïa l’imperi llegendari. Posteriorment, es van edificar creus i monòlits en els espais estratègics de les contraofensives franquistes sobre l’Ebre.

Des dels anys cinquanta, es van erigir monuments funeraris i commemoratius. Per al quinzè aniversari de la batalla, es va inaugurar el 1953 un monument al Coll del Moro, a les afores de Gandesa, promogut per la Diputació de Tarragona, per commemorar la posició des de la qual Franco en persona va dirigir l’ofensiva final de la batalla. Tal com explicava La Vanguardia española en la seva portada, “he aquí el genial artífice de la batalla del Ebro, Francisco Franco, que devolvió a Cataluña, mediante aquella operación militar portentosa, el honor y la eficacia de ser española. Nunca sabremos agradecer bastante al Generalísimo Franco la liberación que con la batalla del Ebro deparó a España. Y no puede la juventud española realizar tarea más patriótica que la de enaltecer la memoria de aquel hecho de armas glorioso al invocar el nombre de Franco en el mismo puesto de mando desde donde dirigió la genial acción de guerra, precursora de tantas y tan beneméritas acciones de paz.” No obstant això, l’acte no es va poder realitzar amb la mateixa presència de Franco, com 15 anys abans durant la batalla, i fou presidit pel Cardenal Arquebisbe de Tarragona Doctor Arriba Castro, amb “la bendición del monumento y el reposo de los caídos”, pel Ministre Secretari del Partit Fernández Cuesta i amb l’homenatge del Frente de Juventudes. Aquesta construcció de monuments en aquests anys cinquanta va continuar amb alguns més, com el del puig de l’Àguila, també prop d’aquesta ciutat, des d’una posició que permet visualitzar el camp de batalla. I al costat d’aquests llocs estratègics durant l’enfrontament, també es van col·locar creus i d’altres monuments per a commemorar “los combatientes que hallaron gloria”. Tots aquestes edificacions ressaltaven el sentit de la mort i dels màrtirs d’una banda i la victòria de Franco en la guerra -la pròpia autolegitimació i el mite fundacional del règim-.

El punt culminant va ser la inauguració, aquesta vegada sí per part del mateix Franco del monument a la Batalla de l’Ebre a Tortosa el 1966. Aquest, com d’altres actes, es celebraven en actes multitudinaris amb les autoritats del règim presents. Com en la seva política repressiva, la política de memòria del règim franquista pretenia relegar a l’oblit la memòria dels que van perdre la guerra, i aquí el record de la batalla de l’Ebre ocupava un espai central, en un esquema bipolar entre memòria i oblit. Com han assenyalat els historiadors Ester Casanova i José Luís Ledesma, la memòria oficial del franquisme es va nodrir contínuament de l’intent de contraposar la “creuada” i el “martiri” davant del “terror roig”, estratègia que es va estendre per carrers, places i temples, i que es va convertir en part de la vida quotidiana de la gent.

Dos anys més tard, el 19 de maig de 1968, coincidint amb el trentè aniversari de l’esdeveniment, la Germandat d’Excombatents del Terç de Nostra Senyora de Montserrat va promoure la construcció de dos monuments, a Quatre Camins i a la Punta Targa, situats a les afores de Vilalba dels Arcs, per commemorar un dels enfrontaments més durs de la batalla, i on aquesta unitat va patir nombrosíssimes baixes. Als Quatre Camins, posició republicana, amb un monòlit amb la inscripció en català: “La germandat del Terç de Requetés de Nostra Senyora de Montserrat als que aquí moriren. Any 1936 1939”. A la base del monument reposen les restes de combatents de tots dos bàndols, amb la inscripció “Pax Dei” i el dibuix de dos mans estrenyent-se. I a la Punta Targa, posició franquista, una creu “recorda el seu exemple i sacrifici. Terç de Requetés. Montserrat 1938”, en referència al terç d’aquesta unitat composta majoritàriament per carlins catalans. A la base del monument, la creu roja de Sant Andreu, emblema carlí.

Fonts documentals: Edmon CASTELL, Lluís FALCÓ, Xavier HERNÀNDEZ, Oriol JUNQUERAS, Joan Carles LUQUE, Joan SANTACANA, La Batalla de l’Ebre. Història, paisatge, patrimoni, Pòrtic, Barcelona, 1999; Jordi CANAL (coord.), El nacionalismo catalán: mitos y lugares de memoria, Investigaciones. Historia económica, otoño 2003, núm. 3; Chris HERNY, The Ebro 1938. Death knell of the Republic, Osprey Publishing, Oxford, 1999; Luís Ma. MEZQUIDA y GENÉ, La Batalla del Ebro, Excma. Diputación Provincial de Tarragona, Tarragona, 1963; Carlos FORCADELL, Gonzalo PASAMAR, Ignacio PEIRÓ, Alberto SABIO, Rafael VALLS (ed.), Usos de la Historia y políticas de la memoria, Prensas Universitarias de Zaragoza, Zaragoza, 2004; La Vanguardia española, 02.IX.1953, p. 1 i 03.IX.1953, p.2.