dilluns, 20 d’abril de 2009

LA BATALLA DE L’EBRE

MEMORIA HISTÒRICA I USOS DEL PASSAT (I)


El cop d’estat militar del 18 de juliol del 1936 va ser vençut a la majoria del territori català per les forces d’esquerra, però a la Terra Alta, les forces dretanes, amb els carlins al capdavant, es van fer amb el poder, tot i que no per molt de temps. Amb la guerra civil que vingué a continuació, i que fou el resultat del fracàs del cop, però també del fracàs del contracop, a les Terres de l’Ebre, com a la resta de la Catalunya pobra i agrària de ponent, els enfrontaments de reraguarda van ser especialment durs i contundents. Això va ser degut a una socialització de relacions personals típica de pobles menuts de zones rurals, on tothom es coneixia personalment, i on s’heretaven les ferides de les guerres carlines del segle XIX, la misèria en una agricultura arcaica i una escassa tradició de negociació i d’acord. És significatiu en aquest sentit el famós cas de La Fatarella. La Terra Alta i la Ribera d’Ebre van ocupar un lloc destacat en el nombre de morts. Durant la guerra, molts pobles van ser bombardejats, amb molts dels seus edificis en ruïnes. Sens dubte, aquesta violència física i psicològica es va reflexar també en les polítiques repressives de la postguerra, i de retruc, en la seva política de memòria i en com es va utilitzar el passat per legitimar el present.

Després que el front quedés estabilitzat a l’Ebre l’abril del 1938, Alcanar va passar de mans republicanes a mans franquistes, com tota la riba sudoest del riu. Entre el juliol i el novembre d’aquell any, la terra de l’Ebre va ser l’escenari de la batalla més decisiva de la Guerra Civil, cosa que li va donar una popularitat a nivell internacional del tot excepcional, contrastant amb l’anonimat en el que nostres comarques havien viscut habitualment. La batalla de l’Ebre va esdevenir l’episodi més determinant de la guerra, tant pel que respecta a la seva durada -115 dies-, a les seves conseqüències -100.000 morts- i al seu significat, tant bèl·lic com simbòlic. El triomf de l’exèrcit franquista en aquesta dura batalla de desgast li va permetre a Franco la conquesta de Catalunya durant el gener i el febrer del 1939 i la pràctica victòria final en la guerra, que només es faria esperar fins el mes d’abril. En paraules del mateix Caudillo, “La batalla del Ebro es, de todas las que ha librado el Ejército nacional en esta guerra, la más áspera, y por decirlo así la más fea”.

Durant la postguerra, es va marcar de forma molt intensa la delimitació entre vencedors i vençuts. Així, els pagesos de l’Ebre van quedar entre els maquis i la guàrdia civil, entre la por a ser considerats xivatos pels primers i a ser detinguts i apallissats pels segons. Per això, en aquestes comarques no es parlava de la guerra. Així, es deia que hi va haver un hospital al Pinell de Brai on hi havia enterrades les restes de nombrosos soldats republicans, però ningú ho afirmava. El record dels durs enfrontaments de reraguarda era molt present, primer amb l’assassinat per part d’incontrolats d’esquerres de capellans, gent de dreta o propietaris. Després de la conquesta del territori per part de l’exèrcit franquista, amb l’assassinat per part del govern franquista d’esquerrans amb molt poques responsabilitats -la majoria del responsables dels primers assassinats ja se n’havien anat-. A més, amb la batalla, molts pobles van passar novament en mans republicanes i posteriorment, altra vegada, en mans franquistes, de forma que hi va haver una nova onada de terror, d’apropiacions, de pèrdua de cases i d’èxode massiu. D’aquesta manera, la guerra arrasà infraestructures, vivendes, camps de cultiu i provocà també l’emigració de la població. La conseqüència d’aquest terror, que es va generalitzar durant la postguerra, va ser el desig de l’oblit. La batalla va deixar una petjada important en el territori que alguns historiadors han anomenat de “llarga durada”.

Bibliografia: Josep SÁNCHEZ CERVELLÓ, Pere CLUA MICOLA, La batalla de l’Ebre: Un riu de sang, Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, Gandesa, 2005; Josep SÁNCHEZ CERVELLÓ, Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco, Flor de Vent, Barcelona, 2001; Joaquín María MOLINS, Elecciones y partidos políticos en la provincia de Tarragona, Publicacions de la Diputació de Tarragona, Tarragona, 1985; David BASSA, “El drama de l’Ebre. Les causes de la gran derrota republicana”, a Sàpiens, novembre de 2003, núm. 13, pp. 22-31; Gabriel CARDONA; Juan Carlos LOSADA, Aunque me tires el puente. Memoria oral de la batalla del Ebro, Aguilar, Madrid, 2004; Pelai PAGÈS (coord.), “La batalla de l’Ebre, en el record,” a El Temps, núm. 40, octubre de 2004, p. 3; La batalla del Ebro, Monografías de la Guerra en España. Número 13, San Martín, Madrid, 1998.

Publicat a la revista Alcanar, març de 2009, p. 27.