dimarts, 2 de desembre de 2008

CRÒNICA D'UN TEMPS

Sense plors, ni sospirs. 
Sense tristor als ulls. 
Sense paraules buides. 
Sense morir de pena. 
Amb el cos d'una peça. 
Amb el cor al seu ritme. 
Amb el cap al seu lloc. 
Amb els ulls relaxats. 
Sense cap alegria. 
Sense massa tristor. 
Amb la sang al seu grau. 
Amb el fetge normal. 
Sense moltes més coses. 
Amb muntanyes de coses. 
Amb un sol pensament, 
aumb un sol pensament, 
mirava com llençaven la terra 
sobre d'ell. 
Una mort sense accident, 
sense cap malatia 
sense anys i més anys, 
sense cap covardia. 
Amb un poquet de plom  
que va entrar per l'esquena. 
Un vell despertador que sonava 
a les sis de cada dia nou, 
avui, ha sonat encara. 
I ella ha palpat el buit del llit, 
tan gran, de casa, i ha dit: 
Alça't. Ja es l'hora. 
Hi ha un cartell a una obra. 
La tinta és tendra i negra: 
"Se admite personal".

Ovidi Montllor (1973)